Fama

Potser més que en cap època anterior el concepte de fama es considera un valor positiu en si mateix. Ha esdevingut el test definitiu sobre la importància de qualsevol individu. Davant d’una nova coneixença, nens i adolescents es pregunten amb evident palpitació: “És famós?”. Més endavant, ja s’adonen, suposo, que ser famós és relatiu. En el món de l’art i la literatura es dona per fet que el motor creatiu està vinculat a la vanitat personal i a l’aspiració generalitzada de “ser famós”. Curiosament, hi ha una llarga llista d’artistes i escriptors que van assolir una enorme fama... pòstuma. Els que l’aconsegueixen en plena vida es poden tornar força desagradables. Em ve al cap William Faulkner, de qui es deia que, de la molta correspondència que rebia d’admiradors, només obria les cartes que, vistes a contrallum, indicaven la presència d’un taló bancari. L’arquitecte, poeta, assagista i novel·lista Quim Español hauria de ser un home famós (si no ho és prou, ho serà a mesura que els lectors descobreixin Un lloc en el temps, el seu extraordinari darrer llibre). Per un atzar, m’ha fet arribar un moment de les extenses converses/confessions que Osvaldo Ferrari (cinquanta anys més jove que Borges) va mantenir amb el geni argentí. Borges hi fa una deliciosa reflexió sobre la fama tot evocant la seva mare i que potser val la pena deixar en la llengua original: “En 1930 recibí una grata sorpresa. Esto era que, a lo largo de ese año, se habían vendido 27 libros míos. Yo estaba tan emocionado que quería saber el nombre de cada uno de mis lectores para ir a agradecerles personalmente por haber comprado mi libro. Esto se lo conté a mi madre, y ella se emocionó mucho. 27 libros es una cantidad increíble, me dijo. Y agregó: estás empezando a ser un hombre famoso, Georgie.” Naturalment, el fill Borges intuïa que fins que la mare no et reconeix els mèrits no et pots considerar famós per més llibres que venguis.