Opinió

Tribuna

Vies mortes ‘vs.’ línies d’investigació

“No sabeu com m’agradaria que algú em cridés a la cara que no tinc raó. Que n’hi ha cinquanta mil, d’estudis adreçats a pal·liar la demència senil i que algun d’ells retornarà la llum a uns ulls que han estat el far de la meva infantesa

Avui us parlaré d’ella. I no per gust, sinó perquè el nus a la gola és tan immens que no trobo la manera d’empassar-me el dolor, ni la pena, ni aquest sentiment gegantí d’impotència que m’ofega i que porto clavat al cor, tan traïdor com una daga. És ben curiós com, sovint, les coses importants apareixen amb els inicis més simples. En aquest cas, tot comença amb un senzill, amb un petit oblit. Tan senzill i tan petit que no hi pares atenció. Unes claus que no troba, una paraula que no li ve al cap, un no saber què va dinar ahir... i penses és normal, quantes vegades no et passa a tu mateixa, això?! I no en fas cas. Li treus importància. Però passen els dies i l’ombra, aquella ombra que s’amaga sigil·losa rere els seus ulls, cada cop es fa més gran i, de la mateixa manera que el núvol la projecta sobre el terra, esmorteint la llum del sol, l’ombra creix i pren terreny dins el seu cervell i tot al seu voltant s’enfosqueix.

I no ets capaç de valorar l’abast real de la foscor, perquè no tens eines per mesurar-la, ni coneixements, però mirant els seus ulls –la incomprensió, la desorientació que projecten– t’adones que l’ombra avança a passos accelerats. I llavors busques ajuda, esperançada, en principi, pensant que algú aturarà aquell deteriorament cognitiu que fa que ella ja no sigui ella, que sovint la miris estranyada, sense comprendre per quin mecanisme estrany t’ha preguntat el mateix, cada cinc minuts, durant l’última mitja hora.

I corres. Corres metges amunt i avall i visites els serveis socials del teu municipi i t’escoltes tothom que té alguna cosa a dir –i fins i tot aquells que no saben, però també diuen– i prens notes mentals i busques a internet pautes de conducta perquè no saps com tractar-la –que ningú te n’ha ensenyat–, ni on portar-la, ni quina solució hi ha... I mires al teu voltant, angoixada, amb el cor encongit per la pena i amb el maleït nus a la gola que no et deixa respirar... Si us plau, si us plau, qui li retornarà la llum que li manca als seus ulls? Qui farà bufar el vent que esborri el núvol i s’endugui l’ombra? Ningú. Saps que la tempesta es farà gran. I, finalment, encetes un camí que intueixes on acabarà. I fa por. Molta por.

Dins la blancor de la seva consulta, la psicòloga pregunta i ella respon “primavera”. I tu mires per la finestra, aquella que dona a la plaça envoltada de plataners i, empeses pel vent, veus rodolar les fulles esgrogueïdes pel terra. I l’ànima et cau i se’t fa miques contra les rajoles asèptiques. “Si fos Alzheimer –mormola la terapeuta, amb cara de contrició, mentre encongeix les espatlles, en un gest d’impotència–, però en tractar-se de demència senil...”

Perquè no hi ha línies d’investigació per a la vellesa. I ella et mira amb un somriure estrany i la mirada absent d’infant sense consciència, amb un tel que esmorteeix la brillantor de sempre. “Lo he hecho bien, verdad?” I no te’n saps avenir. Fa dos dies encara li deies MacGyver perquè ella, aquella persona dependent que seu al teu costat, submisa, en aquella consulta que ha matat totes les teves expectatives, sempre trobava solució per a tot. Un MacGyver de somriure blanc i mirada alegre.

I surts d’allà amb el cor encongit, desorientada perquè no saps quin camí prendre. Tot són vies mortes. De fet, tard o d’hora –no ho oblidéssim pas–, tots som vies mortes, però ara mateix necessito una minsa escletxa de claror que mati la foscor dels seus últims anys de vida i li retorni la dignitat de l’autosuficiència. Però no hi ha línies d’investigació per a la vellesa. Aquesta vellesa que, amb el seu esforç, ens ha portat fins aquí. I jo en busco, però només trobo un mur infranquejable. La mort en vida, que és pitjor que la mort mateixa.

I et preguntes quina societat hem modelat. Una societat en la qual els recursos econòmics es destinen a construir aeroports inhàbils, carreteres de triple carril per a densitats de població que fan riure, instal·lacions esportives de luxe a cada poble... Altrament dit, a enriquir butxaques. Populisme, sí. Digueu-li com vulgueu, però és la realitat. I no sabeu com m’agradaria que algú em contradigués rotundament. Que em cridés a la cara que no tinc raó. Que n’hi ha cinquanta mil, d’estudis adreçats a pal·liar la demència senil i que algun d’ells retornarà la llum a uns ulls que han estat el far de la meva infantesa. A en ella, a la mare.

Algú a la sala?

Via morta

Paraula de Gironina.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.