I ni tan sols empenyedors

Circulava aquesta setmana un vídeo d’una estació de rodalies amb desenes i desenes de persones intentant entrar en un vagó que ja vessava de gent. Els viatgers estaven comprimits, literalment. Els de l’exterior empenyien com podien per si aconseguien generar algun racó perquè hi entrés ni que fos una persona més. Era del tot impossible. Com en aquelles imatges del metro de Tòquio que tantes vegades hem vist en què els anomenats oshiya o empenyedors intenten encabir el màxim de viatgers possible dins el vagó. Són treballadors de l’empresa, que van vestits amb uniforme, gorra i guants blancs i que tenen com a única tasca empaquetar la gent com sardines. Sense miraments. Es veu que no és una professió mal pagada i que, per als japonesos, és un honor ser grapejat i empès de males maneres al metro. Ves per on, i aquí ens queixem!

Les imatges virals de rodalies que hem vist a les xarxes poden ser de qualsevol dia. Tant li fa, perquè la normalitat dels trens a casa nostra ja és aquesta. Els retards continus, les males connexions, la falta d’espai... tot ja ha quedat instaurat. I ni tan sols tenim empenyedors, i les empentes en les hem de procurar nosaltres mateixos!

També aquesta setmana, la ministra de Foment es vantava de la signatura per comprar 97 nous trens a Catalunya. I Raquel Sánchez piulava: “La nostra prioritat són les persones, transportar-les de forma ràpida, eficient i sostenible, ajudant-les en el seu dia a dia, amb trens de major capacitat.” No es queda curta en sarcasme, la ministra. Tornin a llegir la frase. I si cal una tercera vegada. Que els digui això a la cara a aquelles persones que cada dia intenten fer l’impossible perquè entrin el màxim de viatgers en un vagó sense que ningú prengui mal. Rapidesa? Eficiència? Capacitat? Que és la seva prioritat, diu, ministra? A hores d’ara, el mínim exigible és que no se’ns riguin a la cara. Que es demanin disculpes, tantes vegades com faci falta. I menys actes de signatures i més trens a la via.