La violència de les seves mares de Déu

El cardenal arquebisbe de València, Antonio Cañizares, ha demanat, aquests dies, que la Mare de Déu de la Immaculada intercedeixi “per Espanya, en aquests moments difícils, propera a trencar-se o que la trenquin”. No és una anècdota. Les mares de Déu hispàniques tenen una mala llet llegendària quan se’ls toquen les castanyoles. Ja en la profunditat medieval del segle VIII, la de Covadonga va irrompre a pedrades –ei, a pedrades!– contra els sarraïns i la cosa no va parar fins a la caiguda de Granada, a mans dels Reis Catòlics, que van lliurar la ciutat a la protecció de la Mare de Déu del Rosario. Una verge militaritzada i embarcada que, tal com va confirmar el papa Pius V després de la batalla de Lepant, contra els turcs, va “concedir la victòria a les tropes cristianes”.

Però les mares de Déu castellanòfones no es van aturar amb el final de la Reconquesta. Van continuar combatent per un concepte extensiu de la unitat d’Espanya a qualsevol continent on les tropes espanyoles estiguessin convencent, a sang i foc, de la necessitat d’una espanyolitat universal. El 1585, per exemple, els terços espanyols de Flandes estaven rodejats per tropes holandeses, fins al punt de la desesperació. Cap problema. Un soldat va trobar a terra una imatge de la Immaculada Concepció i la Mare de Déu, amb tota la mala idea, va enviar un vent gelat que va glaçar el riu i va obligar a retirar-se els vaixells holandesos. El comandant holandès, luteranament perplex, va dir: “Sembla que Déu sigui espanyol, fent aquest miracle tan gran.”

Últimament, com dèiem, les mares de Déu espanyoles s’han especialitzat en la lluita contra l’independentisme català. El 2014, l’arquebisbe Sanz, d’Oviedo, va mobilitzar un altre cop la de Covadonga perquè garantís “la unitat d’Espanya enfront dels que divideixen insidiosament teixint secessions”... Secessió? Ai, Mare de Déu!