Hipocresia al màxim

La hipocresia sempre ha estat una constant en el discurs polític. Sigui per enganyar els votants, els adversaris polítics o, simplement, per fer veure que la mar puja, quan simplement baixa, la majoria de polítics fan servir tot sovint un llenguatge postís, per no dir fals, directament. I allà on diuen A s’ha d’entendre que diuen B, o simplement diuen A perquè saben que si diuen B perdran molta credibilitat.

La qüestió és que no se n’estan, de fer veure que una cosa va bé quan, per a la majoria de la gent, és evident que va malament. O que són a punt d’aplicar unes mesures que, en molts casos, encara no les han ni rumiat, ni ho faran en els propers mesos.

Fa un temps, el rei del discurs fals i hipòcrita era Miquel Iceta, l’ara ministre de Cultura, que, per cert, fa uns mesos, mentre a Canes prometia de tot als productors independents de cinema, per darrere pactava amb les grans empreses del sector.

Ara hi ha dues reines del discurs postís que han agafat el relleu d’Iceta. Una és l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, gran experta, des de fa temps, a prometre A per fer veure que fa B quan en realitat el que vol fer i farà és C. Fa uns dies, per exemple, a propòsit de les polèmiques superilles a l’Eixample, l’alcaldessa assegurava que feien el que volia la ciutadania. “Ningú no vol fer marxa enrere allà on ja s’ha implantat”, va dir, i es va quedar tan ampla.

L’altra reina és la ministra d’Agenda Urbana i Mobilitat, Raquel Sánchez, a qui, per cert, poques vegades sentim expressar-se en català a Catalunya. Aquests últims dies, arran de l’enèsima crisi a rodalies, Sánchez no es va estar de vantar-se de les inversions estatals que s’hi fan. Que si més de 2 milions invertits, que si s’han comprat noranta trens, que si s’està revertint l’abandó del PP. Fets i no paraules, ministra. I no tanta buidor discursiva.