Entre la mesura i l’exageració

Jo estic més amb Leon Bloy, que deia que l’excés és un defecte. De fet, l’esperpent sempre és una exageració de la realitat i els excessos, en tots els àmbit de la vida, són sempre perjudicials, i sovint inexplicables. Els titulars del triomf de l’Argentina evidencia aquest fenomen.

La majoria de la premsa catalana i de l’espanyola s’han argentinitzat i la desmesura dels comentaris i dels titulars han estat tan desorbitats que voregen el deliri. L’Argentina, el país guanyador del mundial, podria acabar l’any amb una inflació del 100% i un 80% de la població viu en la pobresa, i ara, que nosaltres tornem a patir les conseqüència de la inflació, d’una mica més del 6%, podem fer-nos una idea de la magnitud de la seva tragèdia. Malgrat aquesta realitat, no critico que puguin celebrar una gesta esportiva important, els despropòsits són els excessos.

Com si fos l’altra cara de la moneda, el diumenge de la final mundial la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i tot Catalunya, feia La Marató i, lluny dels excessos dels titulars i dels comentaris futbolístics, aquest país amb mesura i en un sol dia ha recollit més de vuit milions d’euros, i encara tenim fins a final de març per continuar fent-hi aportacions. El programa, com dèiem la setmana passada, és una telerealitat (aquesta sí que és una telerealitat!) en què amb molt de tacte i sense estridències es mostren situacions reals de molta gent anònima afectada, que justifiquen un programa així. I és que, quan hi ha un relat potent, la desmesura dialèctica sobra.

Seria bo que el registre emprat a La Marató s’encomanés en l’àmbit de la política, puig que ara els nivells emprats són molt destructius i no ajuden gens a construir.

Si Xavier Trias no comet errors de personalismes, el seu discurs podria ajudar a temperar, ni que sigui unilateralment, la precampanya i la campanya a l’Ajuntament de Barcelona. De fet, les últimes declaracions que ha fet com a precandidat em sembla que tenen el valor de les respostes sinceres, mesurades i allunyades del nefast políticament correcte que imposa una progressia. Barcelona té massa arguments per proposar un programa engrescador de ciutat que posi fi al gran descontrol i a les contradiccions que ha hagut de suportar la metròpoli durant aquests anys del bipartidisme d’esquerres. També tindrà l’oportunitat d’evidenciar que res té més credibilitat que un discurs realista i sense tòpics ni demagògies.

En l’entrevista que li van fer a 8TV va contestar a totes les preguntes amb una claredat meridiana, pràcticament impròpia d’un aspirant d’avui. Però l’honestedat ha estat sempre una divisa del candidat. Dir obvietats com ara que la millor manera de combatre la pobresa es creant riquesa, em sembla tan elemental que malauradament n’havíem perdut els referents. Estem acostumats que l’Ajuntament actual defensi les seves iniciatives i polítiques en la mesura que perjudica les empreses i les grans empreses perquè, segons el seu pensament, beneficia els ciutadans. Aquesta antinòmia entre l’activitat econòmica i el benestar ciutadà és un error fatal. I, pel que diu, Trias ho té clar. Vol una Barcelona amb la major activitat econòmica, amb un increment de la seguretat, molt deteriorada darrerament, una ciutat més neta, i tornar Barcelona al món. Una resposta en què em va demostrar la seva convicció ideològica va ser quan li van preguntar si mantindria els llaços d’amistat i cooperació amb Israel, a la qual va respondre clarament que sí i que ell, com a batlle, havia estat l’impulsor d’aquesta col·laboració i que era amic d’Israel. Aquesta resposta, que comparteixo plenament, em sembla valenta perquè tota la progressia hi està en contra, tot i que quan han estat al govern hi han viatjat, i alguna vegada fent bromes amb la corona d’espines de difícil explicació.

Seria excel·lent que en aquestes precampanya i campanya els candidats i els caps de campanya canviessin el to i que fossin mesurades, amb respecte i amb propostes sobre els seus programes per a la ciutat, per a l’activitat econòmica i les aliances polítiques de futur. Però potser és demanar massa a la política d’avui.