Francesc Cabana
Quadern d’economia
Futbolistes, catalanitat i gestió
Fa un any i mig vaig escriure un article sobre l’acomiadament de Lionel Messi del Futbol Club Barcelona –“Un error nacional”, 17 d’agost del 2021–. Per desgràcia no em vaig equivocar. Des del passat 18 de desembre, Messi és el millor jugador del món. La seva fotografia ha sortit en primera pàgina a tots els diaris de l’Estat i a la majoria dels diaris del món. Cap relació, fora dels diaris catalans, del seu paper en el Barça tot i que havia passat més de la meitat de la seva vida a Catalunya. Va ser un error nacional greu, ja que a hores d’ara, si no s’hagués venut, el Barça hauria sortit a tots els diaris, i ara només es parla d’un jugador del París Saint-Germain. El Barça és més que un club, i això ha de significar catalanitat. Aquest nivell de catalanitat ha oscil·lat segons els anys i segons la junta directiva del club. Una catalanitat que serà perseguida pel govern central, com qualsevol altra manifestació d’aquest sentiment. L’enyorat professor Ramon Trias Fargas va explicar amb molt de detall l’acció del govern central a Amèrica del Sud, que va liquidar el contracte que el jugador argentí Alfredo di Stefano tenia amb el Barça i el va substituir per un del Real Madrid, sense contemplacions i sense escrúpols. Per als més joves diré que di Stefano va ser la gran figura del Real Madrid durant molts anys, amb gran enveja dels jugadors, directius i aficionats blaugrana. De fets com aquest, en podríem explicar uns quants. Un club esportiu ha de tenir una bona direcció tècnica i una bona gestió econòmica. Es tracta de dues virtuts que estan a l’abast del Barça, però que tot sovint les ha oblidades. Es pot dir així de la gestió del president Bartomeu i de la fugida de Lionel Messi. Bartomeu va deixar el Barça com un colador i com una casa de barrets sense mestressa. Posteriorment, Laporta ha oblidat les bones normes de la gestió econòmica i s’ha cuidat tan sols de contractar jugadors brasilers, francesos i de tota l’òrbita europea.
La gestió econòmica d’un club com el Barça és fonamental. De fet, els clubs que guanyen tots els títols són els que tenen més diners i saben invertir-los. El Girona lluitarà sempre per mantenir-se a la primera divisió, mentre que el Barça, el Madrid, el Bilbao i el València només s’han de preocupar per una bona classificació. La bona gestió suposa treure un bon profit a les inversions realitzades: buscant la joventut, el talent o aquell davanter del Reus que destaca en els partits del seu equip. Darrerament, el Barça s’ha destacat per buscar els jugadors més cars i ja una mica envellits. Catalunya té bons gestors que tenen la capacitat de gestionar bé una empresa o un club esportiu, dues entitats que tenen molts denominadors comuns. Una bona part dels economistes catalans són socis del Barça i si no ho són, se’n farien si els oferissin participar en la gestió del club. Els amics del president, economistes o no, poden ser pèssims professionals en el seu ram i, en aquest cas, s’haurien de descartar. La qüestió econòmica ha millorat –sembla– i la direcció esportiva tots desitgem que també. El Barça és més que un club perquè té la catalanitat com emblema i té una part important de la seva actuació en una gestió econòmica tal com tenen les grans empreses.