“Només sí és sí”

A vegades saber coses pot fer nosa. Tinc un amic empordanès que quan algú, amb aquell misteri i secretisme enriolats que solen comportar aquestes xafarderies, comença a explicar algun afer diguem-ne amorós que inclou infidelitat a la parella d’un (o de tots dos) dels protagonistes, de seguida exclama: “No en vull pas saber res! Jo, sobretot per les coses que no m’interessen, tinc molt mala memòria i acabaria proferint alguna indiscreció en el moment més inoportú: exactament davant de la vostra parella.” A vegades haver de saber coses, com ara les mil i una curiositats del mòbil o d’alguna altra andròmina similar, malgrat no poder-les esquivar perquè bé que n’hem d’adquirir la pràctica d’ús, enfarfega la ment i l’esperit: si Jaume I hagués hagut d’aprendre totes les minicollonades que la modernitat ha fet pràcticament imprescindibles, als 18 anys no hauria guanyat batalles. A vegades, de les coses que podríem saber no en volem detalls, com ara tot el ganxet jurídic de la llei del “només sí és sí”. No volem saber com és que una norma feta per frenar i/o castigar amb més precisió i rigor els actes que alguns homínids perpetren contra la voluntat de les dones, acaba reduint el càstig que fins ara havien rebut aquests energúmens penats amb la norma anterior; en tenim prou de saber que si han decidit renovar aquest reglament deu ser perquè era poc efectiu, més de nyigui-nyogui. No volem conèixer els ets i uts de la nova llei perquè amb el resultat final ens basta per adonar-nos que és mal feta pels avantatges penals que comporta per als infractors ja condemnats. I del criteri penal anterior que protegia les dones contra la intromissió sexual no desitjada tampoc no volem saber-ne res, després de 40 anys de democràcia espanyola, perquè les protegia tan poc que ha calgut elaborar-ne una altra; som al cap del carrer quan comprovem que aquell artefacte legal no tenia en compte el que proclama la nova: que un home només pot relacionar-se sexualment amb una dona si ella també ho vol; vaja, això del “només sí és sí”. Tot plegat hauria de deixar més o menys estupefactes la immensa majoria dels contribuents del règim del 78 quan s’han adonat que, fins ara que s’ha remogut, la categoria legal de l’assalt sexual de qualsevol dona no tenia en compte l’acord explícit de la que n’era objecte. Polítics i jutges de la restauració borbònica, déu n’hi do.