L’ombra de l’amor romàntic

Quan se’n va alliberar va ser quan va començar a entendre-ho, a entendre que havia caigut en les urpes enverinades d’un amor romàntic, ella que es tenia per la més espavilada del grup. Mai no hauria dit que interpretaria amb tanta diligència tots i cada un dels estereotips que a classe havien estudiat com a signe d’un control sexista que obre la porta a la violència. Es va adonar que a l’home de la seva vida l’hi perdonava tot perquè a tot hi trobava una justificació, tant se val si es tractava d’actituds de desconfiança, d’insults en privat i més endavant en públic, de continus alts i baixos que combinaven cops i moixaines. Que sempre es mostrava gelós? Senyal que li importava! Ella estava veritablement enamorada i pensava que ell canviaria perquè en el fons també l’estimava, no hi ha amor sense patiment i l’amor ho cura tot. Ara, quan repeteix els tòpics desconstruïts de la seva increïble relació de tres anys, s’adona de la dependència patida envers la parella que va saber inocular-li cabassades d’inseguretat finalment superades amb el suport d’una psicòloga: sense ell, ella no era res, tan sols una ombra patètica darrere d’aquest amor romàntic que l’anul·lava. Llegim i compartim el seu testimoni perquè ens adverteix del lloc precís on es para la trampa: el ser per als altres que s’associa a la natura femenina –i no ser per a una mateixa– i, en conseqüència, la priorització del benestar i del plaer masculí en tots els àmbits de la relació. És així que es perpetua el poder: si no em perdones, és que no m’estimes, li deia ell, a ella, la molt dolenta que li estava fallant!