Girona i els ponts

Si un està tocat per la cosa romàntica i vol conèixer una de les quatre capitals del principat, l’aposta més segura serà passar un parell de dies a la petita i delicada, a Girona. No descobrirem, ara, els enormes al·licients de Barcelona per al públic en general, o els de Tarragona que, com el cap i casal, està oberta esplendorosament al mar. Tampoc menystindrem la de ponent que viu a redós d’aquella seu majestuosa. I no negarem que, a l’esperit romàntic, la Lleida amarada d’una boira persistent li pot resultar d’un atractiu considerable. La diferència són els ponts. Sí, d’acord, a Lleida també n’hi ha i la travessa Lo Segre, un riu amb cara i ulls. Els seus ponts, però, tenen un aire funcional, simples servituds de comunicació... A Girona, en canvi, sobre l’esquifit Onyar, hi ha quatre ponts que formen part indestriable del cor de la ciutat. Són ponts sense cotxes, passeres elevades que s’integren de manera natural en l’entramat urbanístic de la ciutat. Es diuen pont de Pedra, de les Peixateries Velles, d’en Gómez i de Sant Feliu. Com les voltes de la Rambla, són construccions de mesura humana. El visitant que es troba de cop enmig d’un d’aquests quatre ponts es posa immediatament el mòbil a la mà: hi entreveu una postal suggeridora. Situat en un pont de Girona, si pot ser en el moment crepuscular, el romàntic sent la fiblada de la bellesa trèmula, la presència de l’aigua que, com la vida, va passant cap avall, però també la incerta esperança d’una trobada casual i definitòria, la suspensió en una terra de ningú que podria impregnar-se de sentit d’un moment a l’altre, una revelació imminent... Per als romàntics més exigents, però, són ponts mancats de la temptació del suïcidi. Un salt a l’Onyar difícilment obtindria l’èpica d’una mort tràgica. Com a màxim, el saltador es quedaria mig enfangat i voltat de carpes atònites. Ara, si el nostre romàntic no té inclinacions suïcides, Girona i els seus ponts el deixaran inefablement satisfet.