Serrat, bilingüe

Joan Manuel Serrat és un dels genis que han generat la cultura catalana, molt a pesar del secular intent d’aniquilació que ha patit, però també és exemple de la complexitat que assumim (i arrosseguem) els catalans fruit de l’expansionisme polític i cultural castellà. Per això tots els catalans sortim bilingües de sèrie, com en Serrat. Ho assumim com la riquesa que suposa i saltem d’un cantó a l’altre amb normalitat, perquè fem servir les llengües no pas per imposar-nos, sinó per comunicar-nos, com en Serrat. Per això, apreciem la literatura castellana en la mateixa mesura que venerem la catalana i, de la mateixa manera que ell canta Machado, Hernández i Cernuda o Carner, Pere Quart i Salvat-Papasseit, nosaltres fem camí caminant amb Cantares, demanem escales amb La saeta i cantem a cappella el Mediterráneo, alhora que el Pareens posa la pell de gallina, que plorem per La tieta, que acaronem el Temps era temps o que recitem Paraules d’amor, encara que ja no tinguem 20 anys. I, amb la mateixa tranquil·litat d’esperit que podem dir (i sentir) això, podem criticar Serrat per canviar d’idioma durant el seu darrer concert al Palau Sant Jordi. No pas perquè parlés en castellà, perquè això és normalitat, bilingüisme, dret a decidir; ni sorprèn, ni desagrada. Sinó perquè en aquell moment el cor va triar català i algú des de la grada va decidir que no, que el bilingüisme de l’artista i del concert no li feia el pes, que 45 concerts per Espanya íntegrament en castellà no eren suficients, que en volia més, ho volia tot, i que calia interrompre’l per reclamar-li que aquelles paraules no les digués tal com estaven rajant, sinó que les digués en castellà, en espanyol. Serrat va transigir i això ni el qualifica ni el desqualifica, però retrata amb una cruesa rutinària la precarietat, l’acorralament i la indefensió d’una de les seves llengües, el català, com a conseqüència de la voracitat de l’altra, el castellà, de l’actitud excloent i supremacista dels que només volen entendre, parlar i escoltar el castellà i no en tenen prou amb l’Estat, les lleis i els tribunals, que també reclamen la renúncia explícita dels catalanoparlants. I, és clar, de la falta de defensors.