Yakuza

Tal dia com avui de fa tants anys que val més no dir-ho, vaig arruïnar el dinar de Reis a la família. Se’m va acudir néixer, què hi farem. Ja hi estava bé, allà a dins de la mare, en aquella mena de llac tebi per a mi sola, però cap a l’hora del tortell vaig voler saber què hi havia a fora. Curiosa de mena, n’he passat de tots colors, però sobretot he transitat pels tons del turquesa oceànic. De petita ja omplia pàgines d’unes llibretes més grosses que jo amb la poca vida viscuda que una nena podia acumular en deu hores diàries de llum. També hi dibuixava sensacions, electricitats, pensaments que ara mateix haurien estat carn de psicoterapeuta infantil. Perquè ara tot té un nom, una etiqueta. Jo era una nena rareta, per dir-ho amb suavitat. Rareta però molt creativa, inspirada, lúcida i de vegades massa intensa. Callada però amb un món interior complex i expansiu que encara ara es dispara amb la potència d’una Yakuza. Gràcies a l’ajuda constant i incondicional dels meus pares m’he pogut dedicar a la literatura, una arma de doble fil que dansa entre el compte corrent d’un indigent i la passió invariable per un ofici que sempre m’ha ajudat a sobreviure a uns metres per sobre del nivell del mar. He escrit dotze novel·les —algunes amb més èxit que d’altres—, he tingut dos fills —ídem— i vaig ajudar la mare a plantar un avet. Amb tot encara per aprendre, filo i desfilo la vida com la bleda solellada de Penèlope, però des de l’actitud punk i apassionada de Nausika. He conegut l’amor i el desamor, el dolor i el seu antídot, i n’he fet motor creatiu en les pàgines d’aquest diari, que ja és el dietari de les meves memòries.