Però encara hi ha guerra

Abans que l’any tombés i a Ucraïna caigués una altra pluja de míssils, una amiga em va explicar que el seu sogre, que s’ha quedat a Kíiv perquè ja és molt gran, enmig dels bombardejos un dia va anar a l’òpera mentre tothom corria cap als refugis. Li va estranyar que la funció s’hagués suspès, fins i tot va aclaparar-lo un sentiment de vergonya, com si s’hagués fet una concessió al mal gust. Resistir potser també és aquest acte de normalitat insensata: sortir a comprar el pa mentre cauen les bombes, vestir-te per anar al teatre. Kapuscinski, en el seu llarg viatge per l’antiga Unió Soviètica just després de la caiguda del Mur, també va aturar-se a Kíiv, l’única de les grans ciutats del vell imperi rus, explica, “on els carrers no serveixen per tornar ràpidament a casa, sinó per caminar, per passejar”. La gent tenia tirada, ja el 1991, a sortir a prendre l’aire i acabar en algun dels nombrosos cafès que encara hi havia dempeus per prendre-hi un te amb un pastisset abans de tornar als seus pisos llòbrecs, la majoria sense aigua, amb els vidres trencats i les escales mig enrunades. Miro d’afigurar-me el sogre de la meva amiga assegut a la butaca de l’òpera mentre cauen les bombes. “Una pluja de míssils”, n’hem dit, com si calgués prestar a l’horror els serveis atenuants d’una metàfora. Fixo al pensament la imatge d’aquest home mentre tomba l’any i la guerra continua, perquè necessito una cara viva en el recompte diari de morts, perquè si treus aquest element de la narració, com raona l’escriptora russa Maria Stepànova, fins i tot de la Ilíada no quedaria sinó “un catàleg de vaixells”.