Dones invisibles... o anul·lades

Bernardo Díaz Nosty, periodista i catedràtic a la Universitat de Màlaga, acaba de publicar el llibre Periodistas extranjeras en la Guerra Civil (Ed. Renacimiento, 2022), un volum ingent i substanciós, de 850 pàgines, en el qual reivindica la vida i l’obra d’unes dues-centes professionals de la comunicació que van treballar a Espanya entre el juliol del 1936 i el desembre del 1938. És una obra monumental, una proesa acadèmica fruit de molts anys de recerca científica tenaç i acurada. En relació amb el periodisme d’aquella cruel guerra espanyola només havien transcendit fins ara els noms d’homes reporters estrangers, i només encara dels més rellevants com a escriptors, com eren els casos d’Orwell, Hemingway, Saint-Exupéry, i pocs més.

A Les dones periodistes que en aquella dura contesa exerciren de corresponsals o d’enviades especials les havien convertit en invisibles. Fins i tot amb la complicitat implícita dels seus companys, com va passar amb l’excel·lent Gerda Taro, fotoperiodista alemanya que va captar les imatges que més s’han difós sobre els combats en terres d’Aragó i de Castella, on va morir arrossegada per un tanc. Moltes de les mítiques fotos atribuïdes a Robert Capa eren de Gerda Taro. Ella feia societat amb l’hongarès Endre Ernö Friedmann (esventrat per una mina el 1954 en la guerra d’Indoxina). La parella professional es va inventar un suposat periodista estatunidenc a qui anomenaren Robert Capa, segell comercial de ressonàncies cinematogràfiques que va contribuir a l’èxit d’imatges llegendàries obtingudes en el front per una Gerda Taro eclipsada.

El sacrifici d’identitat de Gerda Taro tenia un precedent llunyà i en un altre nivell a la Catalunya d’inicis del segle XX en el cas de l’escriptora Caterina Albert, que es va fer invisible com a dona. Va adoptar el nom de Víctor Català per tal d’obrir-se camí en una literatura fortament dominada per l’atàvica prepotència masculina. Caterina Albert va optar pel sacrifici màxim d’amagar professionalment la seva condició de dona, però en el món de les lletres catalanes hi ha experiències de talents femenins enfosquits pel pes familiar del pare (Aurora Bertrana/Prudenci Bertrana) o de la parella (Clementina Arderiu/Carles Riba).

Les pioneres del periodisme femení català en els inicis del segle XX havien estat més aviat oblidades que no pas enfosquides durant molt de temps en l’exercici d’un ofici que, com d’altres, semblava reservat només als homes. En el decenni del 1970 els estudiosos de la periodística dels autors i dels gèneres, guiats pel veterà Josep Maria Cadena, ja vam recuperar l’obra de grans reporteres com Irene Polo, en concret, capdavantera de l’esclat professional de les dones periodistes en els anys d’entreguerres. Elena Yeste i Francesc Canosa van publicar el 2018 el llibre Dones que surten del paper (Ed. Fonoll), una antologia representativa de l’embranzida acadèmica que amb aquesta mirada específica havien potenciat les professores universitàries Amparo Moreno i Teresa Velázquez cap als anys 1990.

El sector científic també ha patit eclipsis parcials de dones tant o més sàvies que els seus marits, dels quals eren alhora col·legues d’investigació. Una d’elles va ser Marie Anne Laurent, pilar ferm i capacitat en el suport als treballs del seu home, Louis Pasteur, capdavanter en la descoberta de vacunes. Maria Curie, pionera en la recerca de la radioactivitat, fou guardonada el 1903 amb un premi Nobel de física compartit, això sí, amb el seu marit, Pierre, i amb un altre físic, Becquerel. Vuit anys després, però, va rebre en solitari el Nobel de química.

La sociòloga Gaye Tuchman, professora a Nova York, va descobrir als arxius de Macmillan & Co., a Londres, que a mitjan segle XIX hi havia molts originals de novel·les escrites per dones que van restar inèdites en els calaixos de l’empresa editora. Cap al 1840 la majoria de novel·listes eren dones, però els dirigents d’aquella editorial anglesa optaven per publicar novel·les escrites per homes. Les boires espesses del poder masculí feien que les escriptores esdevinguessin invisibles o, pitjor encara, anul·lades.