Els dubtes d’avui

Deia Franklin D. Roosevelt que el demà són els nostres dubtes d’avui. I obrir un nou calendari és com obrir una porta a l’abisme de la incertesa d’aquest demà ple de dubtes. Contràriament al que els passa a la gran majoria de persones, aquestes festes no em provoquen mai una gran alegria, com ho fan en general, i solc mirar-me-les com un espectador allunyat; un fet que no sempre m’agrada perquè m’agradaria deixar-me endur pel clima eufòric de la majoria, però no soc capaç de deixar que em captivin. Els dubtes d’avui, alguns dels quals s’aniran resolent amb més o menys encert al llarg del nou any, fan preveure el 2023 ple d’esdeveniments que segons quins siguin els resultats ens condicionaran molt de temps. És un any electoral i això sempre és un plus d’obertura de dubtes pel que fa a la política, perquè afectarà les administracions més properes del ciutadà i serà una bona mostra per copsar els desitjos dels veïns. També hi haurà eleccions a les cambres de comerç, les entitats més properes als empresaris i als autònoms. I ja comencen a haver-hi moviments de l’espanyolisme per recuperar-les del nacionalisme.

I mentrestant tenim grans dubtes sobre l’abast dels canvis d’aliances internacionals i sobre quina és la situació en què quedarà la UE. I, mentrestant, el nostre dubte més gran és com evolucionarà la guerra d’Ucraïna i, sobretot, quan podrem posar-hi final, tot i que ens deixarà una gran tasca de reconstrucció.

Un altre gran dubte serà amb quina intensitat entomarem el canvi climàtic del qual ja comencem a veure’n les conseqüències. La imprescindible transició energètica, si volem pal·liar-ne els efectes, topa amb unes resistències socials inexplicables i amb una inoperància política suïcida.

El problema que tenim a l’inici de l’any nou, com tots els anys nous, és que el comencem amb una motxilla. Que a les dotze de la nit del dia de Sant Silvestre no deixem tot allò que portàvem minuts abans i continuï amb nosaltres. Així doncs, l’euríbor ha tancat en un 3,018%, que és la xifra més elevada des del 2018, i en plena crisi financera havia arribat al 3,452. I si fa pocs mesos aquest indicador estava en negatiu, la pujada ha estat de 3,48 punts percentuals. Una barbaritat. I aquest indicador és amb el que s’indexen la majoria dels crèdits i les transaccions financeres i té repercussions a tota l’economia. La inflació ha tancat en el 5,8% i la subjacent, que mesura els preus del consum a curt termini, és del 6,9%. Atès que el BCE ara té com a objectiu pràcticament únic reduir la inflació a l’entorn del 2%, la previsió és que causarà més pujades del preu del diner, amb la possibilitat que si es resisteix l’assoliment de l’objectiu arribi al 4% o fins i tot al 5%. En aquest cas les hipoteques indexades podrien arribar al 6%. És per això que tenir hipoteques a tipus d’interès fix evitarà molts ensurts.

Malgrat totes les dificultats, l’economia catalana ha tingut un comportament millor del que s’esperava gràcies en bona part a les exportacions. Les empreses catalanes han exportat durant el 2022 per valor de 93.400 milions d’euros (que equivalen al 33% del PIB català) amb un creixement del 16% i és la xifra més alta des que hi ha sèries històriques. De fet, les exportacions catalanes des del 2010, llevat del 2020, no han parat de créixer.

Els dubtes d’avui són saber l’impacte que tindrà en l’economia l’increment del cost del diner i els increments dels costos de l’energia que la invasió russa a Ucraïna està provocant a tota la nostra àrea econòmica. Hem de tenir en compte que les previsions són que la meitat dels països del nostre entorn (i potser nosaltres) podrien entrar en recessió, i en un país que exporta tant com Catalunya pot afectar molt.

I la capacitat de resiliència que siguem capaços de tenir per entomar obertament els grans dubtes i reptes que tenim avui i la urgència en la transició energètica marcaran un any que, ben segur, serà molt complicat.