opinió
Les ampolles de Jordi Puig
Jordi Puig defensa una teoria singular: si mai ens extingíssim com a espècie, cosa que la imbecil·litat que ens caracteritza fa cada vegada més probable, els extraterrestres que conquerissin el planeta podrien reconstruir el nostre món gràcies a les ampolles que veníem a les botigues de souvenirs. Ell mateix n’és un col·leccionista conscienciós, com també de les primeres postals del turisme de masses, dels cromos del Dentichlor, de joguines de llauna, de fotos de família sense famílies que les guardin, d’objectes alegres que s’han tornat tristos perquè ningú excepte ell ja no els estima. Qualsevol pensaria, amb aquest repertori d’interessos, que som davant un il·luminat, un arxiver d’aquells de bata i clenxa casposa que protegeix les seves galindaines de la pols mentre ell, com per una espècie d’osmosi, se’n va cobrint inadvertidament, momificat entre els seus tresors de quincalla. Però és que Jordi Puig, el fotògraf, l’amic, el còmplice, és tot el contrari del llunàtic. Un cop que en vam parlar amb Vicenç Pagès Jordà, que era tan poc propens al ditirambe, s’hi va referir amb la més exacta de les descripcions: “Jordi Puig és una bona persona.” Sisplau, que ningú posi una nota babaua allà on només hi havia el retrat d’un dels tipus més generosos que conec. Justament perquè no és un ingenu, perquè no ha enemistat mai la bondat amb la intel·ligència, aquest fotògraf de Lladó col·lecciona objectes perduts, com les ampolles fantasioses que ha reunit al quart llibre de la col·lecció “El món segons Jordi Puig”, denominació altisonant concebuda per riure’s de si mateix, de la possibilitat de posseir alguna certesa sobre el món, precisament, si no és a través de les seves escorrialles, d’aquests derelictes del naufragi que un dia serem. Vegem-les, aquestes ampolles. N’hi ha en forma de pistola, d’espasa, de bala, de cavall, de peix, de pipa, de cigar havà, de Napoleó petit, de sabata de taló, de torero, de mariner, de guitarra i d’ou ferrat. N’hi ha una en forma de mapa peninsular que contenia algun licor que destil·lava el “sabor de Espanya”, i una altra amb l’embocadura a la xemeneia d’una cabana tropical que molt a propòsit guardava un anís de cacau anomenat La Barraca. Com diu Adrià Pujol en el pròleg, són la glorificació del kitsch, que no comunica cap “electricitat sapiencial” d’aquelles que fan agenollar la gent, sinó que la mantenen dreta perquè ensenyen a riure.