Renúncies

Sent intencionadament exagerats, no han passat ni nou mesos, però sembla que hagi estat mitja vida. Fem memòria. Pocs dies abans de Sant Jordi, esmorzàvem més esverats del compte per la notícia que l’Estat es dedicava a tafanejar els telèfons d’una seixantena d’independentistes amb finalitats que ja es podien pressuposar com a espúries. El Catalangate irrompia com un tro en l’escena política catalana, de cop i provocant un espetec sec que va venir acompanyat d’un corrent d’indignació emfàtic, més o menys generalitzat, entre aquells que encara conserven un punt de dignitat democràtica. “Això és greu”, es va repetir, perquè espiar d’aquella manera, i més si t’enxampen, no és una cosa que quedi gaire digna en l’Europa civilitzada. Per uns dies, alguna setmana a tot estirar, semblava que l’independentisme tancava files i adoptava el seu rictus més dur –amb un toc entre barroc i fellinià en les formes, tot sigui dit–, fins al punt de fabular, perquè va ser així, que aquest afer es podria endur tota una ministra de Defensa. Recorden? Que lluny queda aquell ímpetu, oi? Perquè el més xocant és que l’Estat ha pagat un peatge polític, i ja no parlem judicial, ridícul per aquesta història d’espietes que en cap moment, cap, ha perdut la condició d’escàndol, mentre a la bancada on s’arrengleren els dits afectats s’ha imposat un sentiment que bascula entre la resignació, el desànim i l’abatiment a l’hora de furgar en la ferida. El Catalangate ha perdut punch, però essencialment per desídia pròpia. L’exemple més colpidor és el darrer informe on un grup de relators de l’ONU picaven la cresta a l’executiu espanyol per l’ús de Pegasus, mentre que els que en van ser víctimes ni s’esforçaven per esprémer aquesta victòria, per minsa que sigui, i donar-li categoria. Això, però, no és res més que un reflex. El d’un país que un dia va cridar a tort i a dret que aspirava a la lluna i que, a aquest pas, acabarà celebrant com un èxit, en nom del pragmatisme, el traspàs de la gestió d’un refugi desmanegat perdut pel Pirineu.