En bicicleta
Més que de la modesta bicicleta en abstracte, exactament vull tocar les pràctiques de proximitat que veig, sento i llegeixo provocades pels que usem freqüentment la dita andròmina. Des de 1979, fa, doncs, 44 anys que m’hi desplaço correntment per Figueres. També, fa temps, amb l’amic Francesc, llavors el meu director, els dissabtes al matí ens arribàvem a Sant Pere de Roda, o triangulàvem la ruta Figueres, Girona i Banyoles, o etcètera. Toco ferro –els catalans, com els italians, hauríem de tocar ferro– mentre els avanço que, per ara, no he tingut cap incident ni accident al llarg de cap a mig segle.
A Figueres la bici és poc usada, llevat dels que, els caps de setmana i perfectament vestits a Decathlon, surten per fer carretera –i molts per fer uns peus de porc a mig matí–. La vila no compta amb carrils bici que segurament hi serien de molt mal engiponar, i, per tant, cal anar en bicicleta pels carrers exactament com si s’anés en cotxe. Podem assumir que l’autoritat dediqui, u: carrers exclusius i voreres cada vegada més amples per als vianants, i, dos: que conservi les llambordes de la Rambla tal com estan, que fan bonic i els cotxes no se’n senten, però que per a les bicicletes són un trenca-radis.
També s’entén la intenció (encertada, compartida?) de l’Ajuntament que estableix laberíntiques direccions prohibides o obligatòries per entrebancar/dissuadir els usuaris de cotxes, però que, en no haver-hi alternatives, també afecten els ciclistes: per anar, posem, del carrer de Besalú al carrer de Rodes –100 metres–, qui pedalarà 1 km per la pujada del Castell, l’Ambulatori, el Jubar, l’avinguda de Dalí i el carrer del Col·legi? Sí, recentment apareix algun carrer “redissenyat” amb, pintats a l’asfalt, un 30 i... una bicicleta; poca cosa, perquè els ciclistes ja passàvem per aquestes mateixes vies, ara amb voreres més generoses i les mateixes direccions obligatòries. Deu ser difícil pensar en facilitar l’ús urbà de la bicicleta i, a la vegada, regalar els que caminen i fer la vida impossible als cotxes. Però, qui sap: tinc dos amics benvolguts i relacionats amb la premsa, en Nisso Genís i en Fonso Gumbau, que periòdicament escriuen sobre biciclistes; potser ells, que són de Figueres i es fixen en aquestes amenitats, tenen el desllorigador al teclat de l’ordinador.
