Obres eternes

El tòpic que quan fas obres a casa les has d’emprendre carregat de paciència perquè saps quan comencen però mai quan acaben, es multiplica en el cas de l’obra pública. Que si ara l’obra s’ha disparat de pressupost; ara ha renunciat alguna de les concessionàries; ara no saps per què sembla que tot estigui aturat; ara, tranquils, que ja està tot a punt i en pocs mesos inaugurem... I quan tenim l’obra enllestida i ja només cal que algú la faci funcionar, comença altre cop la roda de molí. Un cas flagrant és el del Museu Casteller de Catalunya, construït a Valls. Des que el juny del 2009 es va presentar el projecte arquitectònic, les obres han anat enllaçant retards, alguns explicables i d’altres del tot incomprensibles. Un dels (mig) explicables és que el concurs que es va convocar el 2019 per adjudicar la gestió integral del museu va quedar desert. Aleshores el calendari previst era que el centre (impulsat per un consorci entre la Generalitat, la Diputació de Tarragona, l’Ajuntament de Valls i la Coordinadora de Colles Castelleres) podria obrir el 2020, després d’una inversió de 7,5 milions, tot i que el consistori ja reconeixia aleshores que n’acabarien sent uns quants més. Ara estem en una nova dent de l’engranatge: l’Ajuntament ha tornat a iniciar el procés per licitar la concessió del servei públic de gestió del museu. Arrenquem més fulls del calendari. Ara la data marcada en vermell és que el gran equipament que vol ser referent del món casteller podria obrir la primavera d’aquest any. Potser aquest, que és any d’eleccions, ajuda a accelerar-ho. Almenys a fer veure que s’accelera.