Imatges de veritat

Un dels grans valors de les arts visuals és la retenció del moment, la captura d’un passat que retornem al present amb cada visualització. És deliciós i inquietant alhora, perquè ens revela l’existència en una realitat determinada, però també l’inexorable pas del temps. Per això retornem als àlbums familiars amb una barreja de felicitat i nostàlgia, amb tots els matisos i totes les metamorfosis: Allà ens estimàvem, aquell dia va ser preciós, aquell edifici ja no hi és, ell tampoc, la mare encara porta la bata blava, què pensava aquella jo de setze anys?

Dimarts al vespre es va presentar al cinema Truffaut de Girona Les Anées Súper-8, un documental de la darrera premi Nobel de liratura,Annie Ernaux, a partir de gravacions familiars fetes entre els anys 1972 i 1981 per qui aleshores era el seu marit. És una obra extraordinària que va molt més enllà de ser un arxiu familiar, perquè testimonia una intimitat concreta, però també una societat i un context polític. És un diari íntim, també una crònica de viatges, i un document històric. Un híbrid molt propi de la literatura d’Ernaux, que es mou sempre en el terreny de les escriptures del jo, però que transcendeix la individualitat per incidir en la memòria col·lectiva. Es basa en imatges i experiències personals per calibrar el batec d’una època. La pel·lícula fa dies que es pot veure a Filmin, però al Truffaut se’n va fer una projecció especial, amb la intervenció de Valèria Gaillard, traductora de l’escriptora francesa, que va avançar la cocció d’una nova traducció que sortirà el març.

Les Anées Súper-8 retrata la França posterior al Maig del 68, el Xile de després del cop d’Estat, l’Albània preturística i la Unió Soviètica abans de la seva dissolució, però també una dona que es vol lliure en una societat patriarcal, que se sent estranya entre dones que es limiten a fer de cuidadores de la llar i que constata la seva passió per l’escriptura, tot i que moltes vegades ho ha de fer d’amagat. La pel·lícula és tanmateix la història d’una separació. Això es narra amb la veu en off de l’escriptora que acompanya tot el film i també amb la progressiva desaparició de la persona en unes imatges silencioses en moviment que cada cop donen més protagonisme al paisatge. Ara ja no filmem en Super-8, però hi ha una veritat inalterable: qui t’estima, et retrata.