El despit

Quan el 1972 Carly Simon cantava “ets tan vanitós que segur que penses que aquesta cançó és sobre tu” encara no s’havia casat amb James Taylor i havia tingut una relació amb Warren Beatty. Filla d’una família benestant de Nova York, l’estirp demòcrata que filma Woody Allen en els seus pisos de l’Upper Side, va ser una estrella dels setanta i la cançó, un himne al despit, en part perquè Carly Simon va mantenir el misteri de qui l’havia humiliat. Warren Beatty, com un paó estarrufat de plomes blaves, estava convençut que era ell, però la premsa nord-americana –que va elevar el safareig a qüestió d’estat– va incloure a la travessa més noms: Mick Jagger, Jack Nicholson, Kris Kirstofferson… Carly Simon va fer que la cançó contribuís al mite i al negoci, però també va canviar el rol de la dona ultratjada: deixar de ser una víctima que plora en xandall gris o es lamenta per l’home infidel. El despit es pot cantar al piano amb una lletra sibil·lina sobre “núvols en el cafè” o amb bases de trap que comparen Twingos i Casios. O a la manera hiperbòlica de Rocío Jurado a Ese hombre, un retrat al narcisista, que ens vol callades i abaixant ulls i cap; senyores burgeses consentidores i no dones que alcen la veu i han de facturar. Quan ho fem som rancunioses, maleducades, pesseteres. No ens volen llobes, sinó xaies.