Beneïdes especificitats del gènere

Dubto que, amb els quatre mil caràcters que em permet aquest article, pugui traslladar-vos tot el que sento de forma prou clara. Us ha passat mai que, de cop, sense solta ni volta, una paraula se us fa present, una i una altra vegada en el vostre dia a dia? Que la sentiu i us sorprèn la freqüència amb què apareix en mitjans, en escrits, en converses... En el meu cas, es tracta de la paraula paritat, un concepte econòmic que no sabria a qui atribuir i que, aplicat erròniament al gènere –segons el meu parer–, trobo absolutament insultant, especialment quan del que es parla és d’obtenir igualtat, quan del que es tracta és de mostrar capacitats.

Davant d’accepcions tan poc equànimes com ara la que s’atribueix en aquest cas a la paraula paritat, voldria sortir al carrer deixant a casa el meu gènere, tal com faig amb les meves preferències pel que fa al sexe o amb les deïtats a qui encomano el meu esperit, pràctiques que em reservo per a la meva intimitat. Això que us diré és una obvietat, però crec que es tracta d’una obvietat necessària: soc una dona. I com a dona vull gaudir de totes i cadascuna de les especificitats, beneïdes elles, del meu gènere. Especificitats de les quals m’enorgulleixo. Em sento com una dona i actuo com a tal, sense reprimir cap ni un dels meus impulsos. I com a dona també vull guanyar el que em mereixo a cop d’esforç i no per complir una quota pel que em penja, o no –en aquest cas–, del meu entrecuix i disculpeu la vulgaritat.

Sincerament, crec que, en aquest pendular etern de la natura entre el bé i el mal, el yin i el yang, el dia i la nit, en qüestió de gènere hem perdut l’equilibri. I la mostra més evident és justament això que us defineixo: la paritat.

I si bé és cert que ser una dona, en els temps que corren, és difícil, us garanteixo que ser un home, un home de veritat, no ho deu ser menys. I sabeu per què? Doncs perquè confonem conceptes que crec que cal aclarir.

Un home no maltracta, practica l’empatia de forma que tradueix els sentiments que les seves accions provoquen en els altres i actua en conseqüència. Un home no intimida, crea al seu voltant un ambient de confiança que afavoreix la comunicació. Un home no viola, respecta la voluntat de la parella i practica el sexe, amatent a les necessitats d’aquesta i cercant el gaudi comú. Un home no insulta, és curós amb les seves paraules i procura no ferir, defensant les seves opinions amb diàleg. Un home no coarta, no imposa, no atemoreix, no pega, no amenaça, no asfixia, no limita, no manipula... I una dona tampoc.

Un home que no s’ajusta a aquests paràmetres és qualsevol cosa menys un home. No insultem els homes, quan del que parlem és d’espècimens aberrants de la raça humana, que s’han d’aïllar i neutralitzar. I ben segur, tot plegat, es relaxarà. Si utilitzem correctament la semàntica, aquella part de la lingüística que estudia la paraula i el seu significat, veurem que podem simplificar el terme, parlar de persones i alleugerir la càrrega negativa que suporten els homes de veritat enfront d’una realitat que ni ells mateixos desitgen i per la qual se senten directament interpel·lats; entendrem que la societat camina, a poc a poc, amb el pes a l’esquena d’una tradició patriarcal que es dilueix i a la qual li cal el seu temps per desfer-se i desaparèixer, i entendre i utilitzar el mot paritat per al que es va crear: quantitat d’or fi a què és equivalent una unitat monetària.

Recordem que en l’equilibri trobem la clau de la prosperitat i deixem que siguin les persones, homes i dones de veritat, les que, independentment del seu gènere –aspecte absolutament circumstancial i poc definitori de capacitats–, accedeixin a llocs on els ha portat la seva intel·ligència, la seva dedicació o la seva formació. Perquè justament amb la paritat desbaratem el terme igualtat. I a mi, personalment, no m’agrada que m’insultin. Els ismes són perillosos, els cismes són perillosos, els extrems són perillosos. El que ens fa equànimes és la mida justa i la igualtat. Siguem equànimes o senzillament persones amb les mateixes oportunitats.

Paraula de gironina.