‘Adagio’
Ha passat Sant Vicenç i amb ell ens han arribat també vells records de temps llunyans, mig oblidats, fins ara amagats al fons del cor.
Els dies són curts enmig d’ aquest hivern, però en canvi el temps s’allargassa a poc a poc, amb una marcada calma, monòtona i lenta. L’aire en aquestes jornades és prim, tes, molt incisiu, com ganivet lluent. La llum, només en despuntar, ja sembla del tot matisada i creix a poc a poc, amb discreció i pausa.
És una llum clara, totalment essencial, propícia a les més fondes reflexions: unitat, veritat, bondat i bellesa, segons alguns escolàstics savis d’altre temps. O com en els versos de Pere Gimferrer: “I nosaltres, estalvis, amb la mort per casulla, / que vivim de la llum com viu de llum la fulla / i per la llum morim, que et mata quan la culls”.
I després ens arriben els silencis, a més a més. Ara mateix són inefables, tan densos que gairebé es podrien palpar, vellutats i suaus. Avui, en el silenci d’un migdia de sol temorós, he vist les camèlies florides, mentint-nos el començament de la primavera. Són ben blanques aquestes flors a casa meva, amb petites pintes rosades. He llegit no sé on que moren de cop i cauen senceres, ingràvides, com preses de sobte per l’infart. I així resten intactes, sense desfer-se, fins que es podreixen i s’incorporen a la terra fosca i àvida, que les acull com una mare amorosa i protectora.
Les roses, en canvi, ja ho sabem prou bé perquè ho hem vist una i altra vegada, s’esfullen pètal a pètal i el vent de la tarda i del vespre se’ls endú volant, un a un, cap a racons ignorats de carrers, places, camps i vinyes. És la diferència entre la mort lenta i la mort sobtada. Si es pogués triar... Quin bell morir, el de les camèlies, no?... Deien que la terra on han caigut aquestes flors té una estranya dolçor, al cap del temps. Proveu-ho duent-vos-en un terròs als llavis...
La llum ara empal·lideix a poc a poc, amb suavitat, lentament, i el dia s’allargassa en un somni lent i mandrós. Passen amunt, fent amples giragonses, vols atapeïts d’estornells, lluny, pel cel hivernal d’un blau desmaiat. Pels carrers ara no passa ningú, tot és desert. Des d’un gran finestral, obert a l’altra banda del carrer, m’arriba trèmul el so dels violins: Adagio, d’Albinoni.
