Els ‘paganinis’

No es tracta dels admiradors de Nicolò Paganini, l’italià virtuós del violí del segle XVIII, sinó dels habitants d’aquest país. Cadascun d’aquests, pel sol fet de viure-hi, posen més de 2.500 euros anuals a les arques de l’Estat sense esperar-ne res a canvi. La situació de valencians i balears no és gaire millor. Per contra, tots estan assetjats perquè renunciïn a la llengua comuna, als avantatges d’un corredor mediterrani i a qualsevol aspiració de més llibertat. Els volen iguals a la resta d’espanyols, excepte pel que fa a treballar; ho han de fer solidàriament i generosa, com una colònia mediterrània que, a més, ha de produir per tots els altres.

I com que, de l’Estat, no cal esperar-ne cap mena de protecció per allò que soni a català, ja tens les famílies comprant a terminis la Gran Enciclopèdia Catalana i donant-se d’alta a Òmnium; i, més endavant, les quotes de l’ANC, de la Plataforma per la Llengua o del Consell de la República. En la col·lecció de samarretes i carnets només faltaven les caixes de solidaritat per fer front a les despeses, sancions i multes que els tribunals espanyols posen àvidament per veure si encara poden esprémer més la vaca i escurar del tot les butxaques dels seus ciutadans de segona. Pagar eternament és la condemna; pagar per allò que deixen de fer els governants de la metròpoli i per la deixadesa dels representants polítics nostrats que no se sap ben bé què esperen d’una Espanya que ja no amaga les seves cartes ni les seves intencions envers el país.

Això sí, van negociant uns pressupostos que no són sinó molles d’un pa que tenen a Madrid. Davant tanta evidència i tanta humiliació costa molt d’entendre que alguns polítics tinguin els pebrots de demanar paciència i més sacrificis. Sort que, encara que pagui, la gent ja no es mama el dit!