El factor X de Miqui Puig

Estic convençut que Miqui Puig té el factor X. Com a intèrpret té una personalitat única i inconfusible. Com a compositor, ha construït algunes de les melodies més boniques del pop espanyol, com Bonito o Doctor Amor. Com a bèstia escènica, desprèn actitud i esteticisme, amb una posada en escena molt acurada que beu dels seixanta i els vuitanta, i uns vestits llampants dissenyats expressament per al recital.

Però de vegades no n'hi ha prou amb el factor X. I ell, que és jurat del programa de Cuatro, sap millor que ningú que qualitat i vocació popular no són sinònims d'èxit. ¿Per què en Miqui no va seguir triomfant després de conèixer els llorers de glòria amb aquell Bonito que cantava amb els primers Sencillos? ¿Per què vint anys després d'una carrera artística coherent i sense concessions no se'l respecta com un dels clàssics catalans dels noranta? Ningú sap ben bé per què. De vegades penso que si en lloc de cantar en castellà, que és l'idioma que coneix a fons per crear, el que ha viscut des de petit, el dels seus ídols Alaska o Auserón -en els anys vuitanta tots els moderns catalans ens enlluernàvem amb Madrid i la seva movida-, ho hagués fet en català, estaria més ben vist per un cert sector de públic; i si ho fes en anglès, el submón alternatiu regit per la pedanteria li faria l'onada. En aquest sentit, jo sóc dels que opino que la creació ha de ser honesta, i els sentiments s'han de vincular amb l'idioma en què surten.

Tot i ser un artista de raça, el que li dóna menjar a Miqui no són els discos, sinó la tele. I encara que els autèntics li critiquin sortir a Factor X, ell no s'ha venut a ningú. Miqui és i sempre serà Miqui. Ningú com ell.