Els honoraris de cultura

L’escriptora Carlota Gurt ha fet pública la resposta ofesa que ha enviat a l’organitzador d’un premi literari de certa notorietat que li proposava formar part del jurat sense cobrar res a canvi. “No m’entra al cap com podeu demanar una cosa així i quedar-vos tan amples”, se sorprenia l’escriptora, que qualificava d’”abús intolerable i tristíssim” la simple petició, considerant que fer de jurat, entre altres compromisos (des d’avalar el veredicte fins a participar en la promoció de l’obra guanyadora), comporta llegir-se pel cap baix una vintena de novel·les, sovint en temps rècord. Fins i tot l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana s’ha interessat pel cas demanant el contacte de l’entitat convocant per tal de fer-li arribar certes “recomanacions”. Tothom, però, sembla haver passat per alt que Carlota Gurt acabava el missatge de la seva “croada” perquè les feines de cultura es paguin amb un derrotista: “Però algú els dirà que sí.” Té tota la raó, i estic convençuda que l’organitzador a hores d’ara ja té el jurat complet, per més recomanacions que li enviïn. Tots hem cedit a aquests xantatges “per amor a l’art”, perquè som uns desgraciats i uns platònics que agraïm de genolls que ens deixin llepar les engrunes de la República. Un escriptor que sol alliçonar a les xarxes sobre moralitat em deia no fa gaire que s’han d’acceptar (atenció: verb imperatiu) encàrrecs no remunerats perquè “sempre n’aprens alguna cosa”. També n’aprenen els operaris que venen a casa a tapar-te una fuita d’aigua, i t’engegarien a la merda si en lloc dels honoraris pertinents els oferissis d’anar a sopar.