La cacera electoral

Aquest 2023 que acabem d’estrenar és any d’eleccions. A finals de primavera, eleccions municipals i, cap a finals d’any, les espanyoles. Serà any de cacera.

Les campanyes electorals, i especialment les de la política espanyola, sempre tan polaritzada i plena de testosterona mal administrada, tenen alguna cosa tel·lúrica, ritual, ancestral, com una cacera. En una batuda, els caçadors intenten reunir les peces que han detectat gràcies a l’olfacte dels gossos, autèntics centres d’estudis d’opinió que flairen la societat constantment, i les intenten reunir en algun lloc concret on siguin més fàcilment abatudes, com ara un pavelló poliesportiu ple a vessar o un debat televisiu en horari de màxima audiència. Durant els dies de cacera, cada matí els caçadors netegen i afinen bé els fusells, de la mateixa manera que els equips de cada candidat li preparen el missatge del dia i les respostes més esmolades i encertades per entrar al cor del votant propi, o espantar les peces de caça dels altres caçadors. Però normalment hi ha un repte global, un objectiu, un mite concret en cada cacera. Alguna cosa que li doni sentit.

El PSOE ha deixat clar el seu: vendre que ha liquidat el procés sobiranista català. Aconseguir l’extradició del president Puigdemont seria la cirereta d’una cacera on pugna amb el PP per ser els garants d’un règim on la unitat nacional és un element no només legal, sinó tel·lúric i testosterònic.

El problema, doncs, el tenen els partits independentistes catalans. Des que van deixar escapar la seva peça l’octubre del 2017 per un excés de prudència i responsabilitat davant la violència previsible de l’Estat, no se sap ben bé on són ni què volen. Alguns encara volen jugar a la cacera electoral com si res, fent política normal i pactes com si fossin un caçador més, quan en realitat s’han convertit en la peça a cobrar, desossar i repartir.