Companys de partit

Jacinda Ardern ha anunciat que deixa el càrrec de primera ministra de Nova Zelanda i el món s’ha convulsat pel que passa als antípodes. El motiu és senzill. Ardern va ser la cap de govern més jove del món i un exemple de progressisme, feminisme, vitalitat i empatia. Una icona. Diu que ho deixa al febrer perquè s’ha quedat sense energia. Com un que sabem. Certament no és habitual veure un líder renunciar al poder. I per això s’ha dit que ha actuat de manera responsable, valenta, sincera i coherent. I segur que Ardern plega perquè no pot més. Fins al punt que va dir que, un cop fet l’anunci, va dormir profundament “per primera vegada en molt de temps”. Ser dona, jove i d’esquerres li ha generat uns atacs impresentables.

Ara bé, en els sistemes parlamentaris, la norma és que els líders renunciïn al càrrec quan es considera que fer-ho beneficiarà les perspectives electorals del seu partit. De vegades la dimissió és voluntària i d’altres, per una pressió interna silenciosa que intenta crear l’aparença d’una sortida voluntària i elegant. I tot i que Ardern ha dit que renuncia per motius personals, el seu partit s’enfronta als seus pitjors resultats en anys en les enquestes. L’agressivitat dels antivacunes, el preu de l’habitatge o les promeses no quallades en són algunes causes. I a l’octubre hi ha eleccions.

Així que els laboristes ja tenen a punt el seu substitut: Chris Hipkins, de 44 anys, fins ara ministre d’Educació. De fet, quan Ardern va anunciar la seva dimissió, li van preguntar com havien influït les amenaces contra la seva seguretat. I la resposta va ser: “Sí que influeixen; al capdavall som humans, però aquesta no va ser la base de la meva decisió.” Així que un cop més té raó Giulio Andreotti. En l’esfera pública hi ha “amics íntims, amics, coneguts, adversaris, enemics, enemics mortals i companys de partit”. Tant en la vella com en la nova política. O com li vulguin dir.