Complim el vot

Moltes tradicions han perviscut perquè s’han convertit en reclams turístics. Algunes, com el Pelegrí de Tossa de Mar, responen a uns altres paràmetres. Espirituals, per descomptat, però també d’una intensitat humana discreta que no entén de modes. El Pelegrí, que camina des de Tossa a Santa Coloma de Farners el dia de Sant Sebastià (i que torna l’endemà), en remembrança d’un vot de la vila de fa més de cinc segles, és un pelegrinatge i alhora una reconstrucció anual de la memòria dels que no hi són, un tribut i un record, un lligam amb la història que va més enllà de la repetició ritual i que s’acosta a un diàleg íntim amb els que ens van precedir. El nivell d’exigència dels que hi participen és extrem, amb la pulcritud de qui és fidel a un llegat secular, conscient que el camí emprès (farcit de promeses íntimes i de responsabilitats comunitàries) no es concentra en els 40 quilòmetres d’anada (i 40 de tornada), sinó en una llarga marxa incessant a través del temps.

Aquest any he pogut anar a rebre el Pelegrí a Santa Coloma. I he viscut, per les fotos i els vídeos que m’enviava la família, el recorregut, les aturades simbòliques, l’arribada a Tossa, aquella cançó tan emotiva: “Enmig de camps i de boscúries / de fred, de vent i de perills, / complim el vot fa cinc centúries / i el compliran els nostres fills.” I he percebut, en dos gestos, la pregonesa del pelegrinatge. Un, el del meu germà, un cop va ser a la capella dels Socors, després del periple amb els seus fills: “Lentament”, deia, “al pensament, alguna cosa d’ells és molt a prop”. D’ells. Dels que hi eren abans de nosaltres. Un altre gest, el d’un nen de Santa Coloma, en Bru Solà, de quatre anys. Per a ell, el Pelegrí és a penes un senyor que arriba al poble amb una capelina amb petxines. Va fer un dibuix i l’hi va donar, emocionat. En aquella ingenuïtat s’amaga una història atàvica. En aquells traços infantils ressonen els ecos dels pares, dels avis. La contundència d’una cultura.