De set en set
Renúncia
Ahir va estrenar-se a l’Estat espanyol Tár, una pel·lícula que presenta una dona que, essent una directora d’una gran orquestra, abusa del seu poder exercint el favoritisme moguda per l’interès (que pot ser sexual, però no exclusivament), que també defineix quasi la resta de personatges i les relacions conseqüents entre ells. Una pel·lícula que pot ser discutida i de la qual hi ha qui ha dit (com ara la directora d’orquestra Marin Alsop) que és reaccionària perquè, suposadament, afirma que les dones fan el mateix que els homes quan accedeixen a un lloc de poder. No crec que la pel·lícula ho afirmi. En tot cas, em sembla a mi, deixa entreveure que, fent el mateix que tants homes, Lydia Tár ho paga molt més sense que això justifiqui el seu comportament. Com va dir un meu amic, el crític de cinema José Luis Losa, el personatge és una versió femenina fictícia de Plácido Domingo amb una elegància aliena a un tenor que, en fi, ha continuat essent aclamat en escenaris després de ser acusat d’assetjament sexual.
He escrit tot això a propòsit de Tár, i de la mena dels Plácido Domingo, tenint present el cas Dani Alves. O, de fet, una qüestió estretament relacionada: per què la presumpció d’innocència (sobretot si una dona acusa un home de maltractament, assetjament sexual o violació) tendeix a invocar-se per culpabilitzar la possible víctima o, almenys, posar-la sota sospita? Això explica que una dona, per molt que hi hagi indicis que ha sigut violada, renunciï a la indemnització en el cas que l’home denunciat sigui declarat culpable. Moltes persones ho han dit abans que jo: aquesta renúncia, feta per reforçar la credibilitat, és el símptoma d’un fracàs social.