Una llengua ensangonada

A L’atzar i les ombres, el cicle novel·lesc que Julià de Jòdar ha aplegat en un sol volum, hi apareix un personatge traumatitzat per la guerra que no pot parlar. El Mut, com li diuen els altres amb aquella felicitat del llenguatge per assenyalar sense desviacions el tou de les coses, serà el principal testimoni per desemmascarar una conxorxa d’assassinat: ja que no té veu, ho dibuixa. A L’home de les tres lletres, un cant al poder de la literatura per obrir-se camí fins i tot entre les cendres, Pascal Quignard cita sant Agustí, que oferia les seves confessions amb la finalitat que “mesurem la profunditat de l’abisme d’on els nostres crits han de provenir per elevar-se cap a tu”, unes pàgines abans d’explicar la violació de Filomela pel marit de la seva germana, Tereu, que li tallarà la llengua just abans de perpetrar el crim perquè no pugui delatar-lo. Filomela, però, encara amb la llengua ensangonada a la mà, arriba a casa la germana i comença a brodar sobre un llenç la brutalitat de l’escena. “L’escriptura només és morta als ulls de l’illetrat”, raona Quignard a propòsit de la seva paràbola; només als ulls de Tereu, el qui ha perdut la veu és un text mut. Busco Filomela a la Wikipèdia (disculpeu la precipitació: ja sabeu que Google privilegia les pàgines en castellà), i descobreixo perplexa que es mig justifica l’acció abjecta de l’“heroi” Tereu, rendit a la passió davant una dona “jove i bonica”, enfront del tedi d’un matrimoni que “havia estat maleït des del principi”. Ningú no discutia al Mut l’autoritat del seu testimoni, però una dona, ni tan sols portant la llengua tallada a la mà, no sembla tenir-ne cap.