Catalans i no catalans
Au, va, una citació per fer-me l’interessant... Heinrich Böll va deixar escrit en alguna pàgina que no hi ha forma més alta de pertànyer a un poble que escriure en la seva llengua. Doncs bé: l’atzar m’ha dut a conèixer una professora francesa que, ja jubilada i resident al Maresme, s’ha entestat a escriure perfectament el català. I quan dic perfectament, lector, no facis ni un rebaix a l’adverbi. L’Aurore Lasala (parisenca, filla d’exiliats) parla un català que ja voldrien molts nascuts aquí. El va aprendre de gran, sense que l’hi ensenyessin els pares. El parla, sí, i amb això molts ja presumirien d’integració. Ella no. Cada dia entra a les aplicacions del Consorci de Normalització Lingüística i fa dictats, exercicis i redaccions. —“Jo no vull escriure en català. Vull escriure en català... bé!” Diu que ho fa per respecte a la gent d’aquí, no pas per cap exercici de nostàlgia de l’exili ni per implicació en el moviment independentista. Ara et presento, lector, el qui tinc sopant al meu altre costat. Es diu Roberto Larripa, arquitecte argentí, també instal·lat al Maresme. De morro fi com és, em parla d’uns vins que jo no he sentit mai. Ell hi posa passió. Jo, interès. Interès i atenció no solament per les varietats de raïm que m’explica, sinó també per veure si li puc pescar alguna incorrecció gramatical o lèxica. Ni una.
El seu català és tan bo com el de l’Aurore i complementàries, les consideracions sociolingüístiques que em fa. —“Una llengua de més mai no és un guany de menys” (ja ho he dit: és argentí, amb aquell punt d’ornament dialèctic que gasten). Aquest criteri l’ha transmès als seus fills. Sense oposar-s’hi, en Roberto tampoc no se’l veu gaire interessat pel procés ni per la independència. Acabem de sopar i ens acomiadem.
Enfilo cap a casa i em demano: aquest parell pertanyen al poble català? No han renunciat als orígens ni a la seva cultura, però són tan diferents de molts criolls que viuen a Catalunya sense sentir-se ni ser catalans! I tan diferents, també, de molts autòctons colonitzats que destrossen la llengua materna sense cap consideració...! Abans de posar-me a escriure aquesta columna, concloc que aquí tenim una llumeta al final del túnel per tornar a prestigiar el català: els vinguts de fora amb formació, cultura i civilitat... Sense demanar-los que vagin més enllà.
