Peter Punk

No conec ningú del meu entorn immediat que no hagi sucumbit alguna vegada a les urpes de la síndrome de Peter Pan –aplicat a elles, la cosa se’n diu síndrome de Lolita, però ve a ser la mateixa merda–. Persones, entre les quals m’incloc, que en ocasions som incapaces d’enfrontar-nos a les dificultats i optem per la fantasia o la fugida. Daltabaixos emocionals, dificultats per controlar la ira, crisis d’ansietat, inseguretat i manca d’autoestima: un còctel que deriva en una personalitat un punt arrogant i impulsiva que no sol portar res de bo. Sort que el tarat d’en Peter o la fleuma de la Lolita no conviuen a tothora amb tu, sinó que apareixen de tant en tant, com els polls, només per tocar la pera. Proposo un canvi: aventurem-nos a ser Peter Punk –no parlo del famós personatge de la sèrie argentina, sinó d’una actitud vital–, algú que no abandona la innocència del cadell humà però que, en paral·lel, afronta la vida amb un parell d’ovaris. Algú que pot imaginar altres vides però que s’encara amb el sistema quan ho creu necessari i es queixa del que no li sembla bé. Perquè existeixen dos tipus de rondinaires: els bons, que lluiten sense aturador, peti qui peti, i els que des d’un primer moment han format part del ramat, han protestat en veu massa baixa i no han assolit res. Bona part de la societat és pusil·lànime, conformista i mancada de sentit crític. Gent dúctil i manejable que només es diferencia dels titelles perquè orina cada dia. De manera automàtica, acata les normes imposades. De manera automàtica, fa que sí amb el cap i qui dia passa any empeny. De manera automàtica, es torna imbècil.