Girona no és segura?

Fa temps que sento parlar de furts, algunes veïnes m’alerten de la necessitat d’estar al cas i al meu voltant va amplificant-se el discurs sobre el fet que “Girona no és segura”. Entenent aquesta suposada inseguretat com a manca de seguretat, és interessant plantejar-nos què concebem exactament per seguretat, un concepte que ni de bon tros resulta neutre i que ha anat evolucionant amb el pas del temps. Alguns sectors s’han apoderat d’una suposada seguretat a canvi de la renúncia implícita a la llibertat. D’altres s’han limitat a una visió simplista dels successos, alimentant la cultura de la por i una conseqüent demanda punitiva per part de la ciutadania. Ignorem deliberadament les explicacions de la suposada inseguretat sobre factors estructurals i assenyalem determinats col·lectius o barris contribuint també així a l’anomenada profecia autocomplerta, fet que contribuirà sens dubte a multiplicar l’estigma, fent així cada cop més difícil una ciutat cohesionada.

Crec que urgeix abordar el tema de la inseguretat acceptant que el problema existeix en el moment en què així ho percep la ciutadania, i que parteix, en gran part, de la desigualtat social. Per tant, calen polítiques que l’afrontin des de la prevenció i no només des de la repressió, amb un enfocament transformador, deixant de centrar-lo exclusivament en la propietat i incorporant-hi perspectiva de gènere, d’origen o de recursos econòmics, entre d’altres.

No podem continuar limitant el concepte de la seguretat únicament a les funcions repressives policials; n’és un exemple l’aplicació qüestionable a Nova York de la teoria de les finestres trencades, en què Giuliani, més enllà de treballar per disminuir el sentiment de por al delicte, es va centrar a perseguir el desordre. Cal una redefinició del model policial actual, amb una limitació de funcions i un cos policial de proximitat coneixedor de la realitat que l’envolta, així com també la incorporació de professionals amb formacions específiques més adequades i capacitades per resoldre els orígens socioeconòmics comunitaris o psicològics dels conflictes.

I al final tornarem allà on estàvem, perquè, com tot a la vida, les dades i les teories –tan necessàries com fredes a la vegada– no sempre les veurem amb els mateixos ulls depenent del moment vital en què ens trobem i de les experiències viscudes.