A la tres
On vas, 52%?
El canvi de cicle en la política catalana s’ha consumat. La reedició del tripartit, encara que sigui puntual, genera un nou equilibri de forces al Parlament i deixa en evidència que l’inèdit i celebrat 52% de vot independentista s’ha esmicolat en tants bocins que ara es fa difícil visualitzar-ne la reconstrucció. Mentre ERC intenta defensar que el mort és ben viu, la realitat és que Junts és més lluny que mai i que la CUP fa temps que tira milles pels seus propis viaranys. Caldrà veure com evolucionen les relacions parlamentàries entre les tres formacions, però es fa difícil de creure en una reconciliació, tenint en compte que el calendari ens aboca de ple a la campanya de les municipals.
I qui es mira la partida des de la distància, es pregunta: on vas, 52%? On queda aquella voluntat ciutadana, que malgrat la repressió de l’Estat s’ha mantingut ferma a les urnes? L’independentisme està tan desgastat que s’aboca ell mateix a la brossa? I a quin contenidor? Al de les causes perdudes? Al de la ineficàcia política? Al del tacticisme partidista? Al del procés s’ha acabat? O repartim una mica de ronya a tot arreu? Sigui com sigui, hi ha una certesa manifesta. Ens cal un reciclatge, de cap a peus. Noves mirades, nous traçats per arribar a l’objectiu, nous terminis. El model està esgotat. És vell. Ens ha dut més lluny que mai. Però la seva vida útil ha finalitzat. L’objectiu és viu. Però el model és mort, malgrat que alguns defensin que insuflant-li oxigen potser acabarà ressuscitant. Són tots aquells als quals el reciclatge envia directament a la deixalleria els que s’aferren a l’statu quo. I aquest és el cul de sac en el qual estem immersos i que ens mou cap a aquesta dispersió, cap a aquesta guerra de guerrilles en què equivoquem el rival i el propòsit. Complicat sortir d’aquesta dinàmica de retrets i travetes en què s’ha convertit la política catalana i que dona vida, principalment, al partit socialista, que semblava estar en fase terminal i que, a cop de desfibril·lador, ha tornat a la vida.