El sentit del 55%

Trobo que s’ha de tenir molta vista o una sensibilitat especial o un sisè sentit, per veure viu el 52% independentista del Parlament de Catalunya. Jo el veig mort, incinerat i escampades les cendres al cap de Creus un dia de tramuntana. Sumar els percentatges dels tres grups és sumar peres, ornitorrincs i canyella en pols. Però la cosa és que el president Aragonès l’hi veu, de viu, i ho sustenta públicament. Me’n guardaré pla bé, de portar la contrària al president del pressupost més gran de la història. Precisament resulta que, el fet que finalment el pressupost 2023 hagi tirat endavant amb el PSC i els comuns, ho hem d’entendre com un xarop vitamínic que posarà a cent el 52% independentista. És la mateixa comprensió lectora que han exhibit aquests dos mesos que acabem de passar fins que s’han empassat el gripau del quart cinturó. Dos mesos amb el PSC dient que no hi havia acord i el govern dels 33 diputats, que estava per caure, que hores o dies. Hauran estat mesos. Turull ha dit que el procediment de negociació ha estat “surrealista” i que “comença un nou cicle”. Eulàlia Reguant el troba “el més tòxic de la història”, basat en “el totxo, els cotxes, els avions, la precarietat i la ludopatia”. És la contundència que en aquest marc encara creguin que el 52% és viu el que finalment m’ha fet copsar el sentit de l’acord de claredat i l’aposta montenegrina. No volen tenir cap sorpresa ni córrer cap risc i ho apugen tres punts. Al 55%.