El luxe de les classes baixes

Que el salari mínim interprofessional hagi augmentat fins a 1.080 euros bruts al mes –el 2018 se situava en 735– beneficia uns 2,5 milions de treballadors, la majoria dels quals dones que encara suporten el gruix de la precarietat laboral, a la vegada que fa enfadar, i molt, una patronal que amb les seves rebequeries sembla que hagi entrat a sac en campanya electoral. 1.080 euros, on s’és vist un luxe tan temerari que destruirà l’economia i promourà la deslocalització, bramen. Un luxe contra la inflació que castiga sense clemència el cabàs d’anar a comprar; és a dir, dels aliments i també de l’energia malgrat la limitació de la tarifa del gas. Quantes persones de classe baixa –diguem-ho clar–, tot i tenir feina, han de fer equilibris per atendre les necessitats bàsiques? I què hauríem de repetir sobre l’immens drama de l’habitatge? Per exemple –ho llegíem fa poc– que a 22 dels 73 barris de Barcelona la mitjana del preu del lloguer supera l’SMI abusiu; i encara més: si la condició per a la signatura d’un contracte és que el cost de l’arrendament no representi més d’un 35% dels ingressos, llavors cap mileurista podria accedir a cap pis en cap barri de la ciutat. Un luxe mentre els grans bancs exhibeixen guanys astronòmics en aquest 2022 de la guerra –20.800 milions de benefici acumulat– i es resisteixen a pagar l’impost especial decretat pel govern –1.000 milions– (recordem que encara ens deuen 80.000 milions del rescat de la dècada passada). Francament, aquest luxe, el de la creixent desigualtat i la cobdícia de les elits que se’n serveixen, és el que no ens podem permetre.