Fins al darrer alè

Va ser només fa algunes setmanes, quan jo preparava la presentació de la meva darrera novel·la a la Llibreria 22. Et volia convidar personalment, perquè, tot i els problemes de salut i mobilitat que tenies, no havies faltat mai a cap. Però no em contestaves al telèfon. Et vaig veure pel carrer, en la teva cadira de rodes, i vaig mirar d’encalçar-te. Va ser en va, ni arrencant a córrer et vaig poder atrapar. A còpia d’anys t’havies convertit en tot un expert en això d’esquivar ciclistes a les voreres i de fer dreceres entre les cantonades i passos de vianants. Sense haver-ho previst, aquella cursa inútil va escenificar la metàfora del teu caràcter: tot i les limitacions físiques, a l’hora de fer coses corries més que tots nosaltres. En els viatges infinits i en les exposicions immortals, en l’enquadrament de la penúltima foto o en el confort d’una simple conversa enmig del carrer. Per fi vam poder parlar per WhatsApp. “Hola, Miquel, soc en Xevi Sala. Resposta: un Bon Dia ben gros envoltat d’imatges florals a l’entorn d’una furgoneta hippy amb el signe de la pau pintat a la porta. Hola, Xevi. Com aneu? Jo refent-me d’un segon ictus. Fent recuperació. Doncs a recuperar-se del tot, Miquel. La setmana passada et vaig veure pel carrer i vaig travessar per saludar-te però anaves tan de pressa amb la cadira que vaig haver de desistir. Gràcies, Xevi, vindré si tot va bé, com sempre serà un plaer ser-hi. Si no, el dia que puguem quedem i fem un cafè.” Ja no el vam fer, prou que ho saps. Però el dia de la presentació et vaig recordar en el parlament i vaig citar-te, amb una frase teva extreta de la magnífica entrevista que temps enrere en Guillem Terribas et va fer en el seu programa Edició limitada, i que es pot trobar fàcilment a YouTube . Hi deixaves ben clara la teva filosofia de viure, que era fer coses fins al darrer alè, ja fossis dret o en cadira de rodes: “M’agrada viure però sobretot m’agrada formar part de la vida, perquè viure veient-la passar no serveix de res. I, si t’acompanyen amics i amigues que també formen part de la vida, aleshores és quan tot té algun sentit.” Gràcies, Miquel, per formar part de les nostres. El brindis, fort i estimulant, com la teva amistat, jo ja l’he fet. I hi pots comptar: viurem formant part de la vida... fins al darrer alè.