De set en set
Dolça perifèria
El director de la Sala Trono de Tarragona, Joan Negrié, sempre explica l’anècdota que un cop va trucar una dona per reservar dues entrades per a la funció teatral del divendres. Va fer la reserva i, abans de penjar el telèfon, la dona va preguntar quina obra hi havia aquell divendres. “A qualsevol altre teatre ni s’hagués plantejat el fet d’anar al teatre sense saber què hi feien”, explicava Negrié en una entrevista publicada per aquest diari fa uns anys. “Fem una feina ben feta en aquest sentit”, deia. Justament ahir la Trono celebrava el vintè aniversari. Vint anys d’aquesta feina ben feta. La Trono va obrir en un petit local de la part alta de Tarragona el febrer del 2003, gràcies a l’impuls del Col·lectiu de Teatre Necessari Trono Villegas, que aplegava noms com els d’Oriol Grau, Fermí Fernàndez, Paloma Arza, Agnès Busquets i Montse Teuler. Van professionalitzar un teatre amb només cinquanta localitats però que funcionava –i funciona– amb l’energia i la tenacitat que mou sempre els projectes que se saben necessaris per molts obstacles que hi xoquin: teatre contemporani, ni comercial ni convencional, en petit format i des de la perifèria. La dolça i a vegades esquerpa perifèria. Costa molt produir teatre professional fora de Barcelona, ha reconegut Negrié en alguna ocasió. A la Trono se n’han sortit. S’ha convertit en un epicentre de teatre contemporani. Pel seu escenari (ara, al Teatre Metropol) s’hi han pogut veure espectacles de companyies catalanes i internacionals, a més de 23 produccions pròpies. I ja tenen a punt la programació del vintè aniversari. Per molts anys més.