Miquel Ruiz, un baluard

He perdut el compte de les vegades que en Miquel Ruiz em va arribar a enganyar. En Miquel va enganyar centenars de persones com jo i totes segur que no saben comptar els cops que en Miquel els va emmerdar en un projecte. Les va engalipar, les va ensarronar. I cap dels que van ser sotmesos a l’amical persistència d’en Miquel podrà dir mai que els va decebre, els va desil·lusionar o es van sentir defraudats. ¿Per què? Perquè l’engany d’en Miquel era tan poderós, tan noble, era explicat amb tanta vehemència, que no podies sinó deixar-ho tot i dir amén al que et proposava. L’engany era senzill (una exposició) o mastodòntic (dur unes vaques a Bòsnia, perquè els pagesos poguessin recuperar la dignitat). Les seves idees, totes, tenien aquell punt de repte homèric que les feia alhora inversemblants i possibles, arriscades i fàcils, reals, a la fi, perquè era en Miquel qui les feia córrer. Des de la seva experiència a la guerra dels Balcans fins a la creació de Fotògrafs per la Pau; des de la seva militància incansable a favor dels drets humans fins a la lluita personal i íntima arran de l’ictus que va patir i que es va concretar en projectes com Ictustransformació i el documental De Bòsnia a l’Ictus. Fa dotze anys, justament en aquells moments tan difícils, va escriure una carta als amics en la qual s’acomiadava del fotoperiodisme actiu i començava, amb la naturalitat expressiva de sempre, una nova època d’activitat (sempre al peu del canó), tot i l’afectació: “He desenfocat, he après a revelar, he cremat dotzenes de fotos, he fet patir quan esperaven per tancar l’edició, he fet parar la rotativa; espero que algunes fotos hagin servit per a alguna cosa.” En la mort de Miquel Ruiz, els qui el vam conèixer hem de proclamar que sí, que totes aquelles fotos van servir. I la seva personalitat arrauxada i la seva capacitat de conjurar els elements i de conjurar-nos en aventures on no vam ser enganyats, sinó que vam esdevenir, gràcies a ell, més savis, més bons. Ho vaig escriure fa temps i ara hi torno. En Miquel va ser un baluard contra l’abatiment.