L’amic fotògraf, l’amic cuiner

En menys de vint-i-quatre hores, he perdut dos amics d’aquells que deixen petja, i que han mort només amb un dia de diferència: en Miquel Ruiz i en Florenci Vergés. Amb en Miquel, el fundador de Fotògrafs per la Pau, que treballà durant molts anys en aquest diari, a més de sopars i vetllades memorables, a més de col·laboracions fotoperiodístiques i trobades arreu del territori, vam fer plegats uns viatges a Israel, Grècia i França, anades i estades que van resultar genials i de les quals ambdós vam parlar després llargament, recordant llocs, personatges i facècies. Amb la meva Carme, vam assistir convidats al seu genial (inoblidable!) casament amb la Dolors Perpinyà a cala Pelosa de Roses, ens escrivíem i telefonàvem sovint, sobretot a partir d’aquesta llarga malura que ens l’ha arrabassat. I amb en Florenci Vergés, cap de cuina del Motel de Figueres durant també molts anys, ens vèiem cada dia per fer la carta de restaurant, per escriure receptes i parlar de temes humans i divins, tot dintre una amistat sincera. Perquè en Florenci era allò que en podem dir un home bo, sense haver-hi de posar cap més afegitó. La seva bondat, la seva dedicació a la feina, les seves preocupacions a l’hora de cuinar per als companys de treball (“la família” – en dèiem) eren constants i a tota prova. Un desig de coratge per a la seva esposa Blanca i els seus fills, amb els quals em solidaritzo en el dolor. Dos amics desapareguts en vint-i-quatre hores que deixaran un buit important i un enyorament que em durarà setmanes, mesos, anys... Descansin en pau. Ja s’ho mereixen, perquè en vida han sigut uns treballadors implacables.