L’‘impro show’ de l’Espinàs

Fer una columna en aquest diari sobre Josep Maria Espinàs és com voler jugar al Camp Nou, catifa on ha jugat, per exemple, Leo Messi. Però ho faré per dir que qualsevol que s’hagi trobat davant de la tessitura d’escriure un article sabrà que potser aquest començament –“fer una columna sobre Josep Maria Espinàs en aquest diari”– no és el primer que he escrit. Potser abans he escrit una altra cosa. I potser vaig esborrant a mesura que faig errors de picatge. O ortogràfics, si és que l’ordinador no te’ls arregla sol. O, el més probable, és que arribat a aquest punt de l’article, ho hagi esborrat tot i hagi tornat a començar. O potser avui no estic lúcid. O que avui no sé de què escriure, que per cert és una cosa més fàcil de decidir en un article diari que en un article quinzenal. O potser sabrà que si avui estic en un bar de Madrid a punt d’agafar un AVE i no a casa mentre veig ploure o nevar per la finestra i, a sobre, m’acabo de discutir amb la parella i no porto les ulleres, la concentració serà més difícil. I qualsevol que hagi escrit una columna sabrà, com ens ha subratllat Quim Monzó, que un cop escrit a raig, o no, el més important és reescriure i reescriure. En fi, que escric tot això perquè el gran mèrit de Josep Maria Espinàs era escriure els articles amb la màquina d’escriure Olivetti. No per Olivetti, sinó per màquina d’escriure, que no et permet fer tot el que he dit al començament. Espinàs havia de tenir molt clar el tema. La resta, formava part de la seva lucidesa i del seu instint messià –que no messiànic– d’anar construint un relat des d’un punt de partida. I el millor exemple d’això, el TED de com escrivia l’Espinàs, és aquell espai a la ràdio que feia amb l’Antoni Bassas, on anava a fer una columna sense saber de quin tema. Simplement, el senyor Bassas l’hi deia en directe, i la seva cultura i agilitat mental feien la resta. Avui això es considera molt modern i se’n diu impro show.