A doble velocitat

Era un Salvados dedicat al cinema. En el programa presentat per Gonzo hi havia els directors Carla Simón i Juan Antonio Bayona, que analitzaven el moment de la indústria a l’Estat, però també conversaven amb estudiants de batxillerat sobre els nous hàbits de consum. Els joves coincideixen que pagar deu euros per anar al cinema ho troben car, i més quan tenen moltes de les estrenes a les plataformes, i una noia confessa que utilitza el mòbil a doble velocitat per a les pel·lícules. “Sento que puc veure dues pelis en el temps d’una”, detalla la jove davant la perplexitat del presentador, la directora d’Alcarràs i el de films com Lo imposible. No es pot veure pel·lícules a doble velocitat. No si el que vols és concentrar-te i assaborir allò que un director ha pensat i ha pogut materialitzar a la gran pantalla per divertir-te, atemorir-te, fer-te emocionar, explicar-te una història... Perquè a càmera ràpida i amb la veu dels personatges distorsionada el màxim a què pots aspirar és a fer-te’n una idea molt general. A doble velocitat no pots captar com de perduts estan els dos protagonistes de Lost in translation i tota la bellesa a l’entorn de la seva trobada. Ni apreciar el simbòlic gest amb la mà que fa Mr. Darcy quan ajuda Elisabeth Benet a pujar al carruatge a Orgull i Prejudici ni delectar-te en la mítica I’ve croosed oceans of time to find you, que el comte dedica a Mina a Dràcula. Sembla igualment complicat captar tota la veritat darrere Alcarràs i Cinco Lobitos i la tensió i la por que es respira a El Orfanato. I és una llàstima, perquè el cinema es veu i es viu.