De set en set
Ser o no ser un GOI
Les sigles han fet fortuna i no n’hi ha per a menys; el GOI ha estat un moviment de peces crucial en aquesta llarga partida d’escacs que juguen els exiliats catalans contra la justícia espanyola i que de moment guanyen per golejada. L’aparició del concepte “grup objectivament identificable de persones (GOI)” que posava al tauler de joc el Tribunal de Justícia de la Unió Europea és una victòria de l’estratègia dels advocats catalans que ha amargat la festa a Llarena. No s’havia anomenat mai així, el TJUE ha hagut de crear un perfil nou perquè es puguin rebutjar euroordres d’extradició contra exiliats si s’acredita que formen part d’un grup de persones a qui s’ha vulnerat els drets o contra qui l’Estat actua de manera discriminatòria.
Si l’independentisme pot demostrar que és un GOI, la partida de l’1-O està guanyada als tribunals europeus. Demostrar-ho hauria de ser fàcil. Perquè si els jutges europeus es refereixen a una minoria personal perseguida, no hi ha cap dubte que ho som; la xifra de catalans perseguits per l’1 d’octubre arriba a 3.000, i cinc anys després encara hi ha 762 persones encausades pel procés. A més, tenim a favor la resolució del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de l’ONU i l’informe del relator de l’ONU sobre minories que el 2020 denunciava discriminacions de l’Estat espanyol contra la “minoria catalana”. Hi ha tants exemples de vulneració de drets fonamentals que hem patit els catalans pel sol fet de ser-ho, que és difícil no deixar-se encomanar per l’optimisme crònic de Gonzalo Boye.