‘L’Avenç’, la riquesa

Vaig tenir un gest de ric, fa uns quants anys, i em vaig subscriure a la revista L’Avenç. La riquesa tenia a veure no pas amb els pocs euros anuals que costa la subscripció (un cartró de tabac fumat en una setmana val el mateix i no fa cap profit), sinó amb el fet que m’ho hagués suggerit Lluís Muntada, que tinc per un profeta de la intel·ligència, la generositat i la constància, coses que rarament em puc permetre. El primer número que vaig rebre a casa va ser el que feia quatre-cents, i l’últim que m’arribarà serà el cinc-cents, el mes d’abril vinent, perquè el seu director, l’historiador Josep M. Muñoz, acaba d’anunciar que no té més remei que tancar (escric això reprimint les ganes de plorar). Continuaran editant llibres, tots esplèndids (Katherine Mansfield, Joseph Conrad, Virginia Woolf, Joe Brainard), molts dels quals han nascut d’unes sèries precioses impulsades per la mateixa revista, com El conte de l’alfabet, de Xènia Dyakonova, o País barroc, de Raül Garrigasait, però ja no tindrem aquells articles de prosa reposada (que cara que és avui!) de Susanna Portell, Simona Škrabec, Imma Merino, Jordi Puntí, Joaquim Rabasseda, Enric Sòria, i ens haurem de conformar amb la tertúlia televisiva, amb el documental patrocinat, amb la noteta de premsa redactada amb presses per anar acabant i mirar de guanyar-te la vida corregint textos d’altres i amb feinetes mal pagades per fer veure que la mitjana a final de mes dona per igualar el sou d’un peó o un bastaix. A L’Avenç diuen que han trucat a les portes d’institucions i empreses, totes tancades. Allà dins només hi ha pobres.