Policies infiltrats contra la democràcia
L’actitud del president del govern espanyol i del ministre de l’Interior davant l’exigència d’explicacions per la nova infiltració d’un policia en moviments veïnals de Barcelona ha estat insubstancial però indignant. Dimarts, Pedro Sánchez ignorava Gabriel Rufián amb displicència sobreactuada i presumia amb cinisme d’una democràcia plena que episodis com aquest desmunten. Marlaska, que justifica sense èxit que no es persegueixen ideologies sinó fets, ni s’explica ni encara menys investiga. Ben al contrari: acaba de premiar amb un destí de 10.000 euros mensuals el policia infiltrat i li garantirà assistència jurídica si prospera la denúncia de cinc dones de les quals va intentar obtenir informació mantenint-hi relacions per guanyar la seva confiança, una estratègia masclista repugnant, un engany afectiu que frega la violència i que no pot recollir cap protocol d’actuació de cap policia democràtica. Quan el ministre respon amb inconcrecions genèriques i no exhibeix l’autorització judicial que avalés la infiltració, i quan el president espanyol ni tan sols es dona per entès quan l’hi pregunten, els motius de recel es multipliquen. Des de trobar versemblant que hi hagi elements policials l’activitat dels quals escapa dels mecanismes de control a la sospita que els poders de l’Estat estiguin al darrere d’actuacions que busquen estendre l’estat de vigilància permanent i desmobilitzar moviments alternatius i independentistes. Es tracta del mateix estat que ha espiat l’independentisme amb Pegasus i del mateix govern que ha validat aquest espionatge alhora que s’ha fet l’ofès per haver estat espiat sense que els seus serveis secrets ho detectessin.
Com en el cas de l’agent infiltrat en el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans que es va destapar fa vuit mesos, les preguntes s’acumulen: quins delictes es buscaven en els moviments veïnals de Sant Andreu? Té a veure la infiltració amb la ideologia dels activistes d’aquests moviments? Estem davant una nova investigació prospectiva? I de respostes certes només n’hi ha una: la repressió continua.