El voraviu
Enya no para de robar
És un patró, una pauta i un sistema de vida. L’estat és un multireincident
Quan crèiem que el procés anava fort perquè crèiem que la comunió entre la ciutadania i els electes era de veritat, ens atrevíem més a dir algunes coses pel seu nom. Com “Espanya ens roba”, per exemple. L’unionisme i l’unionisme emmascarat s’enfilaven per les parets cada vegada que ho sentien. Lògic. “Si dius les veritats perds les amistats”, deia l’àvia Neus. L’infrafinançament i la manca d’inversió crònica no tenen altre nom que robatori, i si els pica que es gratin. La situació ja existia molt abans de la mutilació de l’Estatut pel TC. Va continuar i va créixer durant els deu anys del procés. I continua en aquests temps que en diuen del retrobament i el retorn a la normalitat constitucional. I no dubtin que continuarà, continuarà i continuarà. És un patró. És una pauta. És un sistema de vida. Espanya és un multireincident que no para. Si hi ha un comú denominador en la relació entre Catalunya i Espanya els darrers 25 anys és l’espoliació de la caixa dels catalans. I dic els darrers 25 perquè els 20 primers, després de la mort del dictador, la solidaritat i la redistribució de la riquesa entre territoris les enteníem tots i no les discutia ningú. La situació l’han tornat a remarcar aquesta setmana un grup d’economistes, associacions empresarials i cambres de comerç. Parlem de 20.000 milions anuals. La meitat del pressupost més gran de la història de la Generalitat. La meitat. Poca conya! Enya no para de robar. I no s’hi posa per poc!