Exili interior 2.0

Un país amb uns poders fàctics que no toleren que se’ls critiqui o que es parli o es debati de qualsevol cosa no serà mai un país democràtic. Ens trobem en una espiral perversa de censures maquillades per un estat que en diuen de dret, malgrat que som al segle XXI, i la reacció o l’autodefensa es diu exili interior.

Històricament, l’exili interior és la situació d’aïllament i exclusió viscuda pels intel·lectuals i escriptors d’un país en una situació d’opressió i control dels mitjans per part del poder. En el cas de la literatura catalana, s’ha utilitzat aquest terme per referir-se als escriptors que es van quedar al país durant la repressió que va seguir a la victòria de la facció dels revoltats en la Guerra Civil espanyola, i que es produí paral·lelament a l’exili (exterior) dels que van fugir a l’estranger. El sentit del terme suggereix que els autors que no van abandonar el territori van patir un estat d’exclusió i ignorància similar al dels que van passar a l’estranger.

Però malauradament, en lexicografia, el terme exili interior pren altres significats o accepcions. No són només milers de catalans els que senten i viuen un exili interior provocat per aquests mitjans de comunicació i partits polítics al poder que aparentment els qualifiquen de “democràtics”, sinó que hi ha un grapat d’exemples ben coneguts que recordem tot seguit.

Pablo HaséL és una de tantes víctimes que no ha patit tan sols un exili, sinó directament la presó, per defensar el seu dret inalienable a expressar la seva lliure opinió, malgrat que incomodi certs sectors polítics i socials. Recordem que el raper és considerat una víctima d’empresonament injust contra la llibertat d’expressió per part d’organitzacions com Amnistia Internacional, Human Rights Watch, el PEN Club Internacional o l’espai comunicatiu de la IV Internacional.

Malauradament, a la llista hi hem d’afegir, per exemple, Elgio, un dels dotze rapers del grup de rap La Insurgencia, condemnat per enaltiment del terrorisme en les seves cançons a dos anys i un dia de presó, i també Valtònyc, el raper mallorquí condemnat a l’Estat espanyol a 3 anys i 6 mesos de presó per les lletres de les seves cançons (actualment viu exiliat a Brussel·les).

I si anem al fons de la qüestió, hem de parlar de TV3, i sobretot dels poders fàctics que mouen els fils de la cadena, perquè el 26 de gener el col·laborador del programa d’humor Zona Franca va ser expulsat per la direcció de la televisió catalana, decisió que va generar les reaccions solidàries d’altres col·laboradors com Joel Díaz o Tomás Fuentes. ¿El motiu? Un gag en el qual relacionava el PSC amb el nazisme. ¿El context? Un fals consultori polític en el qual, preguntat per les negociacions dels pressupostos catalans, Vidal explica els típics eixos ideològics esquerra-dreta i llibertari-autoritari, i comenta que un progre espanyolista votant del PSC s’ubica no en un extrem del clàssic quadrat, sinó a la punta dreta d’una esvàstica, és a dir, extrema dreta autoritària. De fet, el gag no pretén altra cosa que criticar el poder, els grans lobbies o les estructures podrides de l’Estat. ¿S’hi han de posar límits, a l’humor? Francament, no. S’ha de debatre tot, fins i tot (o sobretot) amb humor, perquè si al final es limita la llibertat d’expressió o d’opinió, ens convertim en patètics mesells del poder en totes les seves extensions.

L’exili interior 2.0 pren encara més sentit, més significat, i es converteix en un refugi vital per poder sobreviure davant de tanta estupidesa humana. Aquest nou exili dona com a resultat una falta d’empatia dels catalans amb TV3, i molta menys amb d’altres cadenes de TV. L’exili interior 2.0 filtra certs programes de ràdio, evita de parlar de política amb els cunyats per les festes de Nadal, vota partits animalistes, escolta rap irreverent o fa campanyes de reciclatge i de protecció del medi. Aquest nou exiliat ja no espera cap mena de revolució social perquè creu que es troba atrapat en una teranyina del gran poder mediàtic, que no respon a cap més raó que la de l’acomodació a la línia política (disfressada o no) del 155. Decebut però esperançat, l’exiliat interior 2.0 segueix el camí de sumar consciències que el dugui al retorn digne que sempre havia somiat.