Febrer del 2003: No a la guerra!

Pregunta: “El règim iraquià té armes de destrucció massiva?” Resposta: “Sí.” Pregunta: “N’està segur?” Resposta: “Pot estar segur que dic la veritat.” 13 de febrer del 2003, Aznar, president del govern, sense moure un pèl de la seva clenxinada testa, amb el polze aixecat en senyal d’afirmació, en una entrevista televisiva expressant amb fatxenderia servil la fake war pactada amb el trio de les Açores: ell; Toni Blair, primer ministre del Regne Unit, i l’aleshores president dels EUA i cap de l’imperi únic, George Bush fill. El cert és que, malgrat que els experts de l’ONU no van localitzar cap de les esmentades armes, la invasió estava decidida i va començar el 20 de març –mig milió de civils morts– amb una opinió pública unitàriament en contra que es va manifestar en vuit-centes ciutats del món convençuda que el petroli –l’Iraq posseïa la segona reserva del planeta després de l’Aràbia Saudita– i no els drets humans n’eren la causa principal. Han passat vint anys i ja coneixem la història posterior: més desestabilització (molta més), més mentides (moltes més), més enfrontaments armats (molts més), més desigualtats globals i locals (moltes més). Així doncs, recordem aquell dissabte 15 de març del 2003 que a Nova York, Londres, Roma, Calcuta, Melbourne, París, Madrid, Barcelona, Girona, milions de persones van sortir al carrer a dir no a la guerra amb pancartes com ara “Bush, genocida”, “No en el nostre nom”, “Aznar, feixista, tu ets el terrorista” i que alumnes de primària i secundària –a Girona, Nyima Dampha, una nena de deu anys, entre d’altres– van posar veu a la denúncia.