Les raons de la riquesa (1)
És evident que hi ha pobles rics i pobles pobres. Sovint, la tendència és creure que els rics ho son perquè són més llestos que els altres. No crec que sigui així. Els homes i les dones naixem amb la mateixa capacitat cerebral. En aquest article voldria explicar el meu pensament sobre la diferència i les raons que justifiquen la riquesa o la pobresa de les nacions.
En primer terme, hi ha dos conceptes bàsics: la geografia i el comerç. La geografia vol dir que tots els pobles rics tenen costa i que aquesta costa estimula el comerç, en facilitar la comunicació amb altres pobles. Només cal veure el mapa de la Gran Bretanya per entendre-ho. No té 10 kilòmetres seguits de platja, tota la seva costa està formada per entrants i sortints que afavoreixen la creació de ports. Aquests ports només poden posar-se al servei d’un comerç. Un país sense costa tindrà moltes dificultats per a desenvolupar-se, De fet, els pobles pobres són aquells que estan a l’interior dels continents i en una latitud que no els afavoreix. Ningú es pot imaginar una gran potència a la Patagònia o en una illa llunyana del Pacífic. Tots els països desenvolupats tenen costa, unes comunicacions i coneixements. Dos exemples: fa uns anys, quan el general De Gaulle era el cap del govern francès, uns periodistes van fer una prova. Es proposaren creuar l’Amèrica del Nord en cotxe d’est a oest. A cada benzinera que trobaven demanaven si sabien qui era el general De Gaulle. Arribà un moment que el responsable de la benzinera els mirà amb gran sorpresa, com si li haguessin demanat la solució d’un logaritme. Es van adonar que, a partir d’aquell moment, al centre dels Estats Units, la informació que hi arribava era pobra. L’altre exemple és el de la verola, el càncer del moment fins que no aparegués la vacuna. Aquesta la trobà un metge anglès que tenia vaques –d’aquí la paraula vacuna–, que van ser les primeres que van provar l’experiment del metge. La vacuna passà de Londres a París, dues ciutats ben connectades. De París a Puigcerdà, gràcies a un metge d’aquesta vila que era soci del col·legi de metges de París; de París a Barcelona i de Barcelona a Espanya. Se salvaren moltes vides gràcies a aquestes comunicacions que poden ser definides com a comercials. És a partir d’aquest moment que els habitants d’aquestes zones privilegiades poden començar a treballar, prenent com a base les facilitats geogràfiques i comercials. Els britànics van treballar molt en els velers que tenien el segle XVIII i XIX. I els van perfeccionar de tal manera que no tenien por que vaixells enemics els perseguissin per aquests mons de Déu, ja que el seu velam els permetia una major velocitat.
Amb totes les excepcions que vulguin, aquesta geografia i aquestes possibilitats comercials són les que permeten el desenvolupament d’un territori. Ara bé, aquest desenvolupament requereix l’enginy i la capacitat dels seus habitants. El mar Mediterrani, relativament petit, va ser el bressol de la cultura egípcia, de la grega i de la romana. El Mediterrani era el centre del món, substituït per espanyols i britànics quan el món s’engrandí amb Amèrica i el pas cap al continent asiàtic. Tots els estats que crearen un imperi colonial ho van der gràcies a la seva costa, a la seva potència de transport amb els velers i al sentit comercial. La propera setmana podem seguir amb el tema, que és prou complex.
